La bona gent en temps de guerra al Vendrell

Alfons Vidiella Ramon. Publicat al setmanari "el 3 de vuit" -

 Relat de la salvació del nen Antonio Castán per part de l’alcalde i un guàrdia municipal vendrellencs al començament de la Guerra Civil.

El 2020 la Magda Nogués Car­reras i la Nativitat Castejón Domènech van publicar el lli­bre L’orde Carmelita al Vendrell des de 1868. 150 anys al servei de les persones. Dins l’extens treball hi ha un paràgraf que parla del final del Col·legi dels Carmelites al començament de la Guerra Civil; és un text man­llevat d’unes pàgines escrites per Antonio Castán Farré, un nen de 14 anys que residia al col·legi en qualitat d’intern, ja que era gairebé un familiar del ‘hermano’ Manuel Almazor, el director del centre. Ell va ser testimoni directe de la detenció i desaparició dels tres germans carmelites, i de la confiscació del col·legi.

La Magda explica molt bé què va passar, per això us remeto al seu llibre. Ara bé, nosaltres agafarem el fil, per tal de completar la histò­ria, ja que la Magda ens ha dei­xat el document complet de les vivències de l’Antonio, perquè és aquí on intervé l’alcalde, el senyor Joan Ivern Arans.

 

Esquerra: Joan Ivern Arans/ Foto Cedida per la família. Dreta: Joan Martell Rocias/ ACBP. Fons Feliu Olivé Nin. Reg. 1237

Inici del relat del nen Anto­nio Castán

Aquell nen conta com la vila s’havia transformat, amb els carrers amb gent amb banderes, cotxes plens de milicians men­tre les persones normals res­taven espaordits; no entenien com aquells amb qui tenien bo­nes relacions s’havien conver­tit en uns revolucionaris. Devia ser entre el dia 20 al 22 de ju­liol de 1936, quan van saquejar el convent de les monges i des­prés van anar cap al col·legi on encara hi havia els ‘hermanos’, primer van detenir el ‘herma­no’ Manuel i al cap de sis o set dies van arrestar el altres dos germans i el jove Antonio i els van portar al comitè, la casa del cal Rovira, al carrer dels Cafès. Als religiosos els van introduir en un vehicle cobert de mata­lassos i ja no els va veure més. A ell el van portar al segon pis i el van interrogar; volien saber si ell era solament un alumne o era un nou carmelita que volia ingressar a l’orde; se’l devien creure, però el van portar a la fonda Bernat a la carretera de Valls amb l’advertiment que no podia sortir de l’establiment.

Era tard quan l’alcalde va trucar per telèfon als amos de la fon­da, també va parlar amb l’An­tonio i li va dir que no tingués por i que estava sota la seva pro­tecció i que l’endemà l’aniria a veure.

Al matí, al senyor Ivern, acom­panyat del guàrdia municipal Joan Martell, li van assegurar que estava sota la seva custòdia i que els qui venien a buscar-lo ja no ho farien més perquè ell ja havia parlat amb els del comitè. L’alcalde li va dir que procuraria estar sempre en contacte amb ell i durant els quinze dies que estigués a la fonda, ja fos l’alcal­de o algú de la seva confiança el van anar a veure.

Mentrestant, la família del jove es va assabentar que el nen era viu i el pare va demanar al co­mitè de la seva localitat que li fes un passi per tal de poder portar el fill cap a casa. Va ar­ribar amb tren al Vendrell i no gosava preguntar a ningú per la relació que el nen tenia amb els ‘hermanos’, per sort va trobar el guàrdia Joan Martell que li va dir que el seu fill estava bé i, junt amb l’alcalde, tots tres van anar a veure’l a la fonda. L’Anto­nio no s’ho podia creure quan va veure el seu pare que el ve­nia a buscar. L’endemà amb els papers en ordre pare i fill van tornar cap a l’Aragó.

Testimoni literal de Castán

En el document esmentat, An­tonio Castán escriu el següent: “Antes de terminar, quiero dejar constancia en estos recuerdos, de mi agradecimiento al guardia Sr. Martell y muy especialmen­te al que en aquel entonces era Alcalde del Vendrell Don Juan Ivern Arans, por su rápida y enérgica intervención, ya que, sin ella, hoy posiblemente no hubiera podido escribir esta historia, pues resulta imposible pensar que un cordero (yo en este caso) vigilado por los lobos feroces pudiera salir con vida.” Amb la victòria havia arribat l’hora de la venjança: comença­va una de les etapes més negres de la història de Catalunya.

Els qui havien sofert els exces­sos de la revolució en pròpia carn i en les seves hisendes, ha­vien anat prenent nota de tot el que havia passat, del que ha­vien fet els qui s’havien desta­cat durant la guerra, ja fos for­mant part dels comitès o dels ajuntaments.

Les detencions eren a l’ordre del dia i la guàrdia civil n’era el braç executor. La presó de la vila aviat seria plena a vessar i, tan aviat com es rebien els re­queriments dels jutjats mili­tars, els presos eren traslladats a Tarragona.

El dia 16 de febrer de 1939 tin­gueren lloc a Tarragona els primers consells de guerra. Un vendrellenc seria dels tres primers escollits a passar per aquella farsa que permetia as­sassinar legalment centenars de persones. L’endemà, el dia 17, el Diario Español de Tarragona va iniciar la publicació de les fatídiques llistes dels qui jutjaven cada dia. Les va anar publicant fins al juliol de 1940, la qual cosa no vol dir que els consells de guer­ra s’aturessin, sols cal recordar que pel febrer de 1944 encara afusellaven gent a la muntanya de l’Oliva.

Estat en què quedà la casa rectoral després de ser regirada | AUTOR DESCONEGUT

Alcalde republicà i catala­nista

Joan Ivern Arans, alcalde de la vila durant el primers dies d’aquella convulsió, era una persona d’idees republicanes i catalanistes. Ell va ser qui va entrar a l’església a recollir les hòsties perquè no fossin pro­fanades i, al cap d’uns quants dies, veient que la vida dels ca­pellans de la vila corria perill, els va lliurar un salconduit per­què es fessin escàpols.

Els tres capellans s’havien re­fugiat a la casa del carrer Nou número 23 que era propietat de la família Cañís. L’amagatall era un rebaix a la paret, on amb prou feines hi cabien i que en cas de produir-se un escorcoll, era cobert amb un armari mi­rall. Allí s’hi van estar fins al dia 21 d’agost, però el dia 10, men­tre ells encara estaven amagats a la casa dels Cañís van matar el pare, Jaume Cañís Olivé, de 49 anys, quan treballava al tros de Santa Oliva; al fill Jaume Cañís Martí, de 33 anys el van passe­jar pel temple com a escarni al temple i després el van assassi­nar a la carretera de Tarragona.

Lluís Ensenyat Daura, organista; Mn. Joan Guilera Soler, rector arxiprest; Mn. Jaume Tobella Llobet, vicari i autor del diari d’aquells dies i Mn. Sebastià Rosell Vallès, sotsdiaca, fill del Vendrell, vestits de seglars els dies de la revolució, abans de fugir els tres primers de la casa rectoral el 31 de juliol de 1936 | AUTOR DESCONEGUT

Carta d’agraïment cosida en un abric

Una vegada a Barcelona van escriure una carta d’agraïment per haver-los salvat la vida i que l’esposa del senyor Ivern va co­sir dins el folre de l’abric.

El senyor Ivern va ingressar a la presó del Vendrell el 5 de febrer per sortir cap a la presó de Pilats el dia 13. El jutjarien tres dies després, junt amb dues persones més. Durant la vista, Joan Ivern va lliurar al tribunal la carta que li havien enviat els capellans a qui havia salvat la vida i que la seva esposa havia amagat dins el folre de l’abric. Seria absolt i el primer de març sortia en llibertat. Un dels seus companys de judici, Sebastià Alabart Garcia, va ser dels pri­mers condemnats a mort. Feia dos dies que tot just la guerra havia acabat a Catalunya.

“Reunido el Consejo de Guer­ra permanente para ver y fallar la causa seguida por el presun­to delito de rebelión militar seguida contra el procesado Juan Ivern Arans de 50 años de edad, casado, natural y vecino de Vendrell, profesor de mú­sica, hijo de José y Francisca, con instrucción. Dada cuenta de les actuaciones, oída la acu­sación fiscal que solicitó la pena de doce años y un día de reclu­sión menor como autor de un delito de auxilio a la rebelión y la defensa que solicitó la libre absolución, más las declaraci­ones del procesado en el acto del consejo. […] Fallamos que debemos absolver como absol­vemos libremente al procesa­do Juan Ivern Arans del delito que se le imputa en la presente causa, el que deberá ser puesto en libertad una vez aprobada esta absolución. […] Hay cinco firmas ilegibles con sus respec­tivas rúbricas.

Y para que conste a los efectos oportunos y a petición del in­teresado, expido el presente certificado en Tarragona a dos de marzo de mil novecientos treinta y nueve. Tercer Año Triunfal.”

El nen Antonio Castán Farré, alumne intern, a 14 anys | AUTOR DESCONEGUT

De Joan Martell Rocias direm que va ser un testimoni de pri­mera mà de l’intent de cremar el temple, quan els incendiaris, que anaven cremant esglésies per la comarca, es van trobar a la portalada amb els dos mossos d’esquadra amb l’arma llarga a les mans, eren Josep Rovira Do­mènech i Josep Peiró, ells van salvar l’edifici i l’orgue, que Ca­sals tant estimava, desmuntant així la història que el Mestre va ser qui el va salvar.

Joan Martell i el senyor Ivern van intervenir en la protecció del jove Antonio Castán.

Martell no se salvaria de passar pel procés de depuració al qual tots els empleats municipals s’havien de sotmetre.

En l’expedient de depuració del guàrdia municipal Joan Martell Rocias, s’explica que no havia militat mai en cap organització d’esquerres i que era simpatitzant amb les ide­es dretanes. Havia ingressat con a guàrdia urbà a proposta de l’Ajuntament de dretes en 1934. Durant la revolució es va limitar a complir estrictament amb les seus deures, procurant afavorir els elements de dretes.

Avalat per la Jefatura Local de la Falange Española Tradicio­nalista y de las JONS sortiria exonerat d’aquella purga. El 10 d’agost de 1939 “Año de la Victoria” seria readmès com a guàrdia urbà per l’alcalde Simó Recasens Ribé.

De la mala gent al Vendrell en temps de guerra en parlarem un altre dia.