La planta d'embotellament Agua Mineral del Manantial de Comarruga

Angel Archilla Navarro. Publicat al setmanari "el 3 de Vuit" -  17 d'abril del 2025.

 Andreu Trillas Bragulat juntament amb el seu germà Joan van ser els impulsors urbanístics del barri vendrellenc de Coma-ruga com avui el coneixem, però entre molts dels seus projectes, n'hi ha un de molt desconegut: l’embotellament i comercialització de l’aigua de la deu de Coma-ruga. Com molts balnearis que embotellen aigua de la seva concessió, Coma-ruga hauria pogut arribar a tenir la seva pròpia aigua de deu. Tot ja estava projectat, però per la Guerra Civil primer, i posteriorment per problemes administratius, va quedar solament en un projecte dels molts que mai van veure la llum. Aquest projecte va començar a mitjans de la dècada dels anys 30, quan van adquirir les propietats de la fallida empresa Inmobiliaria Bellamar, SA. Volien crear una planta d'embotellament i comercialització d'aigua mineromedicinal de la seva deu, que ja es feia servir en els banys del balneari Comarruga Terrasse Hotel. Van dissenyar una etiqueta i van crear una marca per a les ampolles, que serien d'un litre, de mig i de quart de litre. Aquesta marca i el nom es van inscriure al Registro de la Propiedad Industrial el juny de 1935 amb el nom de: “Agua mineral del manantial Comarruga”.

Etiqueta de les ampolles Agua Mineral del Manantial de Comarruga. AGA/Ministeri d'Industria i Energia.

La planta embotelladora de Villa Ramona

Per aquesta petita indústria, els germans Trillas van decidir reconvertir la planta baixa del que antigament va ser 'establiment dels banys mineromedicinals Comarruga, fundat el 1889 pel camprodoní Antoni Pujolar Coll i el quintinenc Josep Miró Piñol, i adquirit posteriorment per Ramona Trillas Asencio, el juny de 1916, que va reformar en un xalet que va anomenar Villa Ramona. Aquesta el va vendre el 1920 a la Societat Bellamar, SA, i posteriorment el van recomprar els Trillas el 1935. La distribució de la planta embotelladora quedaria de la manera segúent: l’entrada i estanca més gran seria destinada a l’embalatge ¡ expedició, el centre seria per a la maquinaria d'embotellament, i el fons pera la sala de neteja i esterilització de les ampolles, que es feia amb una solució de fosfat trisòdic al 10% i, posteriorment, amb un rentat d'aigua esterilitzada. Les ampolles es tancarien amb una càpsula metàl·lica aïllada del coll de l’envàs amb paper d'estany. Aquest projecte no va arribar a consolidar-se i creiem que va ser clarament per l'esclat de la Guerra Civil.

Coquis de la planta baixa de Villa Ramona on figura la distribució de la planta embotelladora, 1949. AGA/Ministeri d'Industria i Energia.

Nous intents, 1952 i 1954

Amb el nou règim franquista les lleis de mines es van modificar el 1944, quan per primera vegada inclouen la consideració de les aigües mineromedicinals com un recurs mineral. Aquesta petició havia de passar primerament per sol·licitar la declaració d'utilitat pública i una concessió d'explotació de la deu. Així, el 24 d'octubre de 1954 van presentar la instància i documentació corresponents a la Dirección General de Minas y Combustibles a Madrid, amb el lletrat Joaquim M. Pérez Casañas designat com a interlocutor amb poders atorgats per Joan Trillas com a gerent de Brisamar, SA.

Dins de la documentació aportada s'hi inclou l'informe químic bacteriològic emès per l’Instituto Provincial de Sanidad, fet el 2 de maig de 1950, i un informe del Consejo Local de Sanidad del Vendrell a càrrec del metge Rafael Escofet Mañé, cap d'aquesta institució. Aquest va certificar que el 30 de marc de 1950, davant la sol licitud de Joan Trillas, es van reunir per emetre un informe sobre les qualitats i característiques científiques i la conveniència de declarar les aigües de Coma-ruga d'utilitat pública, i atots els efectes legals. Per unanimitat es va acordar que aquestes reunien dites qualitats per al tractament hidrològic i la seva venda, per als casos que la ciència mèdica prescrigués, basant-se en les notícies dels magnífics resultats obtinguts en determinades malalties.

Respecte a la concessió d'explotació, van demanar quatre pertinences mineres amb una superfície total de 40.000 m². Joan Trillas, en veure que la seva petició no prosperava, en va demanar la renúncia el 28 de juny de 1953. Novament, el 6 de juny de 1954 va tornar a demanar la declaració de mineromedicinals i una nova concessió d'explotació, però aquesta vegada amb una superfície de 100.000 m², que corresponien a 10 pertinences mineres.

La memòria

Un dels requisits era la presentació d'una memòria explicativa Técnica de la deu, redacció que va fer l’enginyer de mines Josep Rodríguez Hernández, indicant: “Ya que como en este caso el mineral, agua, sale porsi sola no cabe proyecto alguno de esta clase”, que eludia així l’article 98 i afegia que no havia estat necessari cap tipus de treball ni dispositiu mecànic per al seu aflorament, però feia constància de l’existència d'una galeria: “esta tiene una longitud de 30 metros y una sección de 1x0,80 metros. La tubería de uralita tiene 5 cm. de diámetro... el motor-bomba es marca Bosch y eleva 8.000 l/hora”.

El dictamen

El ministre d'Indústria, per mitja de l’oficina del Distrito Minero de Barcelona, va indicar que l'Instituto Minero y Geológico havia analitzat la mostra d'aigua i complia els requisits per ésser declarada mineromedicinal. La Dirección de Sanidad comunicà el 20 de marc de 1956 que les aigües, tant des del punt de vista químic com bacteriològic, eren potables i d'aplicació terapèutica, cosa que va publicar al BOE el 27 de marc de 1956. La Dirección General de Obras Hidráulicas, el 18 de juny de 1956 va indicar que des del punt de vista de la competència del Ministerio de Obras Públicas, l’explotació era la més adient per a l’economia nacional, i no hi havia cap obstacle per al que s'havia sol licitat, i el Consejo de Minería, amb l'expedient a la mà, indicava que es podria declarar la condició de mineromedicinal el 10 d'octubre de 1957. Finalment, el 26 de setembre de 1958 es va publicar al BOE la concessió.

Cancel:lació de l'explotació

Transcorregut un mes, el 30 d'octubre de 1958, el Ministerio de Industria comunicava a Brisamar, SA la cancel·lació de la concessió d'explotació i la declarava sense curs i finida, al·legant que s'havien presentat fora de termini els estatuts socials i que no reunien els requisits exigits per la llei, però donava el dret d'interposar un recurs a la resolució davant la Dirección General de Minas. Segons l'expedient, el 9 d'octubre de 1959 era publicada la resolució de cancel·lació oficialment al BOPT; l’expedient es va arxivar definitivament el 10 de maig de 1960, indicant que Brisamar, SA no va presentar cap tipus d’al·legació i va quedar-se sense els drets d'explotació.

La fi de Villa Ramona

Villa Ramona, que hauria d'haver albergat aquesta petita indústria d'embotellament d'aigua, acabaria els seus dies enderrocada a finals de 1959 o principis de 1960, igual que el balneari Comarruga Terraza Hotel, però sabem que va ser utilitzada amb altres finalitats durant aquest espai de temps. A la dècada dels 50 s'hi va instal·lar la primera oficina d'informació de la nova urbanització Brisamar I també va ser la seu i 'habitatge dels operaris de la central Telefònica de Coma-ruga, fins al seu nou emplaçament, als baixos de la Residencia Brisamar, el 1958.

Vista frontal del xalet Villa Ramona. Lucien Roisin.

Malgrat això, els germans Trillas ja tenien pensat un altre projecte per als terrenys ocupats per Villa Ramona i el Comarruga Terraza Hotel, i era ni més ni menys que construir un nou balneari i un hotel que anomenarien Comarruga Parque Hotel; aquests s'enllacarien amb una passarel·la elevada de formigó, que salvaria l’actual avinguda Balneari, amb els terrenys on posteriorment es construiria el Club Brisamar i el Tabaris, que haurien de ser destinats a piscines, fonts d’aigua de la deu, pistes de patinatge, tennis, ball, jardins, bosc, etc. del nou hotel. D'aquest projecte sols va arribar-se a presentar-se la passarel·la elevada, que es va aprovar en ple municipal el 22 de juliol de 1960, però que, com molts altres projectes, no arribar a la seva fi.