Amb la 13a Divisió pel Baix i per l'Alt Penedès (I)

 Àngel Archilla Navarro.

Publicat al setmanari "Diari del Baix Penedès" - 31 de desembre del 2010

L'Estudi de la documentació de les divisions del cos d'exèrcit marroquí revela la desfeta de les restes de l'exèrcit de la República en la seva fugida per terres del Penedès.

 

D'ençà que l'exèrcit de la República traspassà novament el riu Ebre el 16 de novembre de 1938, en l'anomenada retirada estratègica, aquest ja no tornà a donar una imatge d'unitat militar per poder enfrontar-se a la maquinària de guerra franquista. El Grupo de Ejércitos de la Región Oriental (GERO), compost per l'Exèrcit de l'Ebre i de l'Est, s'havia convertit en una amalgama d'unitats desmembrades. sense cap moral, sense comandaments intermedis i amb un important nombre de soldats que desertaven dia rere dia.

El cos d'exèrcit marroquí. una de les grans unitats més combatives i foguejades de l'exèrcit de Franco amb unes 26.500 baixes durant tot el conflicte, de les quals 953 foren caps i oficials, d'aquests 136 morts i 25.517 de tropa amb uns 3.570 morts; tingué el trist honor de passejar-se per terres tarragonines amb la flor i nata de les tropes indígenes, falangistes i legionàries.

Una d'aquestes unitats fou la 13a Divisió, sota el comandament de Fernando Barrón Ortiz, conegut amb el renom del coronel de las mil batallas. Aquesta divisió era anomenada La mano negra de Fátima, denominació donada per l'emblema que portava aquesta unitat. Aquest símbol s'utilitzà al món àrab per protegir-se de la desgràcia en general i del mal d'ull en particular. La unitat era dividida en tres agrupacions d'infanteria, cadascuna formada per quatre batallons que, amb la resta d'unitats d'acompanyament: artilleria, enginyers, intendència, sanitat, transports, etc., la 13a Divisió comptava amb uns 10.000 homes.

Escut de la 13a Divisió del Cos d'Eèrcit Marroquí 

Amb l'ocupació de Tarragona el 15 de gener de 1939 les tropes republicanes s'havien retirat a la riba esquerra del Gaià amb la intenció de fer una resistència numantina, però el dia 17 de gener, unitats de la primera agrupació de la 13a Divisió, sota el comandament del tinent-coronel habilitat Celestino Ruiz de Santamaría, passaren el riu Gaià per la desembocadura de la riera de Renau, en direcció a Vespella de Gaià, on, durant dos dies, les tropes republicanes s'hi enfrontaren fins quedar completament desbordades i foren obligades a replegar-se novament. La situació era tan surrealista que a Barcelona es captura qualsevol home que no pugui justificar la seva estada a la ciutat per ésser enviat al front, sense uniforme ni armament. La descomposició era tan gran que la 13a Brigada Mixta, que es trobava a l'Arboç, era reforçada amb carrabiners i soldats d'infanteria de marina; l'agrupació d'artilleria del comandant Maña, agrupada al XV Cos d'Exèrcit, tenia les bateries. molt desgastades i incompletes; els soldats que no podien ser armats foren dotats de granades de mà per formar agrupacions de granaders; el 6è Batalló d'Infanteria de Marina comptava amb soldats de carrabiners i d'infanteria; él 3r Grup de Guàrdies d'Assalt queda reduït a 200 homes, la resta d'efectius s'havia disseminat a Valls; per tant, amb la desfeta de la defensa del Gaià, les unitats de la 13 Divisió tenien camp lliure per avançar pel Baix Penedès amb total llibertat de moviments.

El 19 de generes donarien unes instruccions reservades i personals per als caps dels dos exèrcits republicans, als comissaris, i al general en cap de l'Estat Major, en les quals es demanava extremar la moral i la disciplina de les tropes: Se vigile y se evite toda conversación que revele falta de ánimo para combatir, temor al enemigo, por la cantidad de su armamento o por nuestra falta de medios... exigiendo a sus tropas marchen en columna de viaje. Debe exigírseles igualmente la conservación del armamento...la retirada de muertos y heridos... Cualquier acto contra la población civil, en sus personas o en sus cosas, debe ser castigado con todo rigor. Així doncs, no sols la moral era inexistent, sinó que el saqueja la població civil era fet per les pròpies tropes republicanes. La primera agrupació de

la primera agrupació de la 13 Divisió arribà a Bonastre a mitjà tarda, mentre que la tercera agrupació, comandada pel tinent coronel Mariano Alonso Alonso, ocupava la població de Salomó i els turons de Torregrossa i de la Figuerola. El 3r Tabor de Tiradores Ifni-Sahara, a les ordres de comandant habilitat Rufino Pérez Barrueco, s'enfrontà a una petita resistència republicana que havia quedat sorpresa per l'avanç feixista. Combateren al Puig Aranyó i ocuparen el mas d'en Calaf, que havia estat fins feia poc el lloc de comandament de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre. Aquest mas, per on passà Juan Modesto i Enrique Lister, fou completament saquejat pels mateixos republicans, deixant inservible tot allò que pogués ser útil a l'enemic. Amb la seva precipitada fugida, deixaren abandonat els arxius de l'Estat Major del XV Cos d'Exèrcit que foren confiscats. L'últim ocupant del mas fugi amb la tartana dels propietaris de la finca. Posteriorment el general Juan Yagüe Blanco, cap del cos d'exèrcit marroquí, s'aturà al mas d'en Calaf per dinar sota una pallissa, sortint ràpidament en direcció al front. El 20 de gener, a les onze del matí, amb la resistència republicana completament desfeta i en contínua fugida, s'inicià l'avançament castigant les tropes republicanes amb foc d'artilleria, fent retrocedir novament les seves paupèrrimes línies. L'artilleria del V Cos d'Exèrcit republicà formada per l'agrupació Tuero amb peces del 76, que era emplaçada al km. 11 de la carretera de Sant Jaume dels Domenys a Aiguaviva i el grup de 115 i 155 al quilòmetre 10 de la mateixa carretera, es retirarien precipitadament per no ser capturades. Succeí el mateix amb l'agrupació Mañá: el grup de 107 marxà ràpidament d'Albinyana i el grup de 155 de les Peces. Poc després eren ocupats pels nacionals i sense cap tipus de resistència Bonastre, Masarbonès, les Peces, Saifores, Albinyana, Santa Oliva. La capital del Baix Penedès, el Vendrell, cauria en mans feixistes a les quatre de la tarda. Aquella nit el comandament de la 13a Divisió, encapçalat pel general Juan Yague i el capità Pablo Álvarez de Lara Ramírez, amb part dels oficials que ocuparen la població, soparen al núm. 10 del carrer de les Quatre Fonts de la vila, on vivien Josep Güell i Magdalena Fabré.

Pont de ferrocarril destrïut al Vendrell- Museu del Ferrocarril de Catalunya. Vilanova i la Geltrú. Foto Jaume Ribera Llopis.

Aquell vespre s'hi presentaren els oficials informant que es quedarien a sopar a la casa. Els propietaris, amb gran temor, van respondre que tenien molt poc menjar per a tanta gent. La resposta d'un dels oficials va ser taxativa: No se preocupen, nosotros tenemos de todo. Durant la retirada, l'única estratègia de què disposà les poques tropes organitzades de la República fou la d'intentar endarrerir l'avanç de la maquinària pesada de guerra dels feixistes amb la destrucció dels ponts i pontons, tant del ferrocarril com de les carreteres d'accés a Barcelona.

Reparació d'urgencia del pont del ferrocarril de la riera de la Bisbal al seu pas per Sant Salvador. Arxiu Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Madrid.

El 15 de gener havia estat aprovat pel cap de l'Estat Major de la República un pla massiu de destruccions. Així, al Vendrell destruïren els ponts de les vies del ferrocarril al Vendrell i Sant Salvador, i el pont de la carretera de Valls. El mateix dia era ocupada la població de Calafell i el nucli de la platja per tropes de la 105 Divisió, també pertanyents al cos d'exèrcit marroquí. La 105a Divisió es passeja literalment pel litoral del Baix Penedès sense cap impediment, mentre la 50 Divisió, que també pertanyia al cos marroquí, queda en reserva. Pel que fa a les unitats de l'artilleria del XXIV cos de l'Exèrcit republicà, aquestes s'emplaçarien al massís del Garraf, que posteriorment serien reforçades pel grup del Mayor Morata. L'agrupació Serveto, que s'havia reestructurat un altre cop degut a les mancances de peces i el seu pèssim estat. quedà distribuïda al Km. 55 de la carretera general de la costa, a l'alçada de Segur de Calafell, estant el seu lloc de comandament a Sant Pere de Ribes; l'agrupació Fernández es desplaçaria fins a Vilafranca del Penedès i el grup pesat del capità Aznares es situà a l'Ordal.

La construcció del nou pont que subsistuiria l'antic pont de ferro de l'Arboç destruït durant la retirada de l¡exèrcit republicà. Revista de Obras Públicas, 1939. Biblioteca Rector Gabriel Ferraté. Barcelona. 

El 21 de gener el comissari en cap dels dos grups d'exèrcits republicans indicava, que a les 10 hores: La violencia de los ataques enemigos es verdaderamente extraordinaria. Con gran cantidad de elementos.... Aquell mateix dia s'inicià l'avanç de les tropes feixistes, que després d'un breu tiroteig, traspassaren la riba esquerra del riu Foix. Ocuparen sense resistència les poblacions de L'Arboç. Torrelletes, La Llacuna i Moja.

La segona agrupació. dirigida pel tinent coronel Salvador Villarroya Casas, repel·liria petits grups de resistència de tropes que ha vien quedat ressagades i ocupà les poblacions de Bellvei, Clariana, Castellet, Gornal, Torrelletes i Canyelles. Quedant establert el lloc de comandament de la 13a Divisió a l'Arboç. La primera agrupació faria el mateix recorregut que la segona i arribaria a les 7 de la tarda a Torrelletes on farien nit. La 3a secció d'informació de la 13 Divisió restaria al Vendrell, on serien conduits els presoners per la seva classificació.

La tercera agrupació, por- tant un grup d'artilleria del 75, s'endinsà a l'Alt Penedès, el 22 de gener. Inicià la marxa el cinquè Tabor del Grupo de Fuerzas Regulares Indigenes (GFRI) Melilla n°2, comandat pel capità Cayetano Corbelline Obregón, que ocupà la població d'Olèrdola.

Un cop traspassada la població, al vèrtex 268, mentre fugien, serien agafats per sorpresa un esquadró republicà, fent presoner el seu comandant i 15 soldats. Avançaren per Cases de Suriol, les Gunyoles fins uns 500 metres al SO del turó de les Mentides. sense trobar cap tipus de resistència.

(Continuarà)