Descens a la Cova de Vallmajor

Alfons Vidiella Ramon. Publicat al setmanari  "el 3 de Vuit" - 11 d'abril del 2025

A l’estiu del 2005, ara farà vint anys, la família de Salvador Viñas Calmet feia donació a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès d’unes publicacions de propaganda alemanya de la II Guerra Mundial, la sorpresa va ser que junt amb les revistes també hi havia un document escrit a màquina amb uns dibuixos de la cova de Vallmajor; no era altra cosa que el relat de la primera baixada fins al final de la cova d’una colla de vendrellencs aficionats a l’espeleologia. Eren components de la secció excursionista de la Congregació Mariana del Vendrell i el document estava escrit en castellà, tinguem present que estàvem en ple franquisme i la llengua catalana estava proscrita fins i tot en l’àmbit particular, i que aquell jovent pertanyia a la Congregación Mariana. L’escrit és un retrat de les vivències d’aquells exploradors aficionats que coneixien força bé la cova però que tenien per objectiu, aquesta vegada, arribat fins al final: aquest descens havia de ser el definitiu.

Salvador Viñas Calmet/Foto dedida per la família

Amb les bicicletes a una de les quals havien acoblat un remolc van anar fins a Albinyana. El Club Muntanyenc Barceloní els havia deixat una escala de corda Un cop esmorzats i havent resat unes oracions, Ramon Calmet, Antoni García i els germans Lluís. Joan i Salvador Viñas emprengueren la baixada. Viñas, en el seu paper, descriu com comencen a baixar pels forats i com en un barranc han d’utilitzar l’escala de corda. Arriben a la sala de las Maravillas, així l’anomenaren, on troben un fragment de ceràmica i arriben per fi a l’esquerda, lloc on havien acabat les anteriors incursions, una esquerda de 22 metres que van baixar tots els del grup. Ara us deixarem amb el relat de primera mà del Salvador Viñas:

“Nos introducimos en un túnel, este tiene una entrada ovalada pero tan pronto se ha traspuesto el umbral se ensancha de una manera tan extraordinaria que da la impresión de encontrarse uno en una inmensa sala de espectáculos. Aquí las bocas quedan cerradas y el ánimo suspenso al contemplar en el centro de la misma una enorme estalagmita de unos 5 m. de diámetro en su base que parece un castillo encantado semejante al de “La Blanca Nieves”. Del techo y especialmente en toda su longitud central penden unas extraordinarias y grandiosas estalactitas que adoptan las formas más dispares, semejando algunas las aletas de exóticos peces, y otras unos mantones de Manila gigantescos. Muchas son transparentes al trasluz, otras al ser golpeadas suavemente producen un sonido como un xilofón. A medida que se va entrado en esta sala, el piso de la mitad izquierda tiene cada vez más declive, mantras que el de la derecha no, con la que forman en el centro de la misma con las estalactitas que bajan y las estalagmitas que suben una especie de caprichosa baranda que deja pequeñito al mismísimo ingenio de Gaudí. Al no encontrar ninguna huella de pisadas humanas en el fangoso piso ni ningún síntoma delpaso del hombre, exclamamos un sonoro y potente “VIVA CRISTO REY” que fue coreado por todos los demás.”

Tall vertical de la cova, ubicada al terme municipal d'Albinyana/S. VIÑAS

Volien arribar fins al final de la cova però no podien passar per un cau, per això van haver de rencar unes quantes estalactites amb un martell que portaven, martell que amb l’excitació que tenien van oblidar al final del trajecte. Ja no es podia avançar més i emprengueren el camí de retorn. Entrenaren al Vendrell quan ja era fosc, era el dia de Sant Esteve de 1950. Salvador Viñas Calmet faria la redacció d’aquella aventura i en el document hi incorporarien un plànol de la secció de la cova, sense oblidar de batejar les diferents sales i alguna incidència com la pèrdua del martell. Havien de passar uns quants anys, fins a començaments dels seixanta, quan uns altres vendrellencs, sota el direcció del Dr. Vilaseca tornaren a Vallmajor. Aquesta vegada, però, la baixada ja no seria una aventura més, tindria un caire científic i aquella exploració tindria una important recompensa: la descoberta de les pintures rupestres. El doctor Salvador Vilaseca Anguera, Delegat Provincial d’Excavacions Arqueològiques , i els vendrellencs Josep Maria Solé Cañellas i Joan Montserrat Oliva foren els protagonistes d’aquella troballa i mesos més tard la seva recerca es convertiria en el llibre La cueva de Vallmajor y sus pinturas rupestres, editat pel Centre Comarcal de Reus en 1961. Hem seleccionat uns fragments on s’atribueix a Solé la descoberta de les pintures:

La Cueva de Vallmajor y sus pinturas rupestres. Instituto de Estudios Tarraconenses «Ramon Berenguer IV» Reus. 1961.

“Fue precisamente en estos lugares que uno de nosotros intentó y consiguió hacer practicable un agujero de la pared de la izquierda de la galería principal […]. Los trabajos de de exploración y desescombro localizados en el sitio antedicho dieron lugar al hallazgo casual de materiales arqueológicos [...] Dichos hallazgos culminaron con el descubrimiento por José María Solé, en este mismo mes de noviembre, de las pinturas que describiremos.”

Josep Maria Solé Casellas i Joan Montserrat Oliva/ J.M. SOLÉ

El vendrellenc Josep Maria Solé també va intervenir en altres troballes arqueològiques, especialment la necròpolis de Mas Canyis i molt d’aquell material va anar fent gran el museu arqueològic de la vila. Desconec l’any i quin ajuntament el van desmantellar; sé que tot està en caixes i catalogat, però és una llàstima que allò que van fer aquells pioners quedi en l’oblit. Però veient què va passar amb la imponent premsa de lliura que hi havia a l’entrada de la vila i que van deixar podrir, no trobaria res d’estrany que les peces del museu restin desaparegudes per sempre més.

Addenda: la vila té una arqueòloga en plantilla.