Les fortificacions de costa a Roda de Berà durant la Guerra Civil Espanyola

 Àngel Archilla Navarro. Publicat a la revista BOI-Centre d'Estudis Rodencs. Estiu-2004

 

La por a un atac per mar va comportar la fortificació de tot el litoral català. Pel que fa a Roda, al promontori de Berà es van arribar a construir dues casamates fortificades i una bateria de costa.

 

El 18 de juliol de 1936, amb la sublevació de part de membres de l'exèrcit espanyol, començaria una de les tragèdies més greus del passat segle XX a Espanya. Catalunya quedà fidel a la República Espanyola gràcies a la resistència i rebuig del cop per part de la ciutadania i dels milers d'obrers sindicats als diferents grups polítics que es posaren al costat de la República i de la Generalitat de Catalunya. Aquesta institució es veuria obligada a crear el 21 de juliol de 1936 el Comitè Central de Milícies Antifeixistes per reunir d'una forma "controlada" a les milícies ciutadanes que es crearen arran de la defensa de la capital i el territori català. A finals de juliol, es creà la Conselleria de Defensa de Catalunya dirigida pel nomenat conseller de defensa tinent coronel Díaz Sandino. També es crearien les comissaries de defensa militar a Girona i Tarragona per controlar les costes, com un intent de salvaguardar el territori d'una invasió naval per part dels feixistes revoltats.

Posteriorment, entre el 16 d'agost i el 4 de setembre, es desenvoluparia una operació militar per tal de reconquerir per a la República l'illa de Mallorca, lloc on va triomfar la revolta. Aquest intent, fet pel capità d'aviació Alberto Bayo, comptà amb el suport del president de la Generalitat, no tant amb el Comitè de Guerra presidit per l'anarquista de la CNT Garcia Oliver, i cap del Govern de la República Espanyola. Tot plegat, finalitzà amb un estrepitós fracàs per la desídia del Comitè de Guerra de Barcelona, més preocupat pel front d'Aragó, i la nul·la ajuda del Govern espanyol, al qual es va afegir el lapidari article escrit pel socialista Indalecio Prieto al diari madrileny Informaciones el 27 de agost de 1936 on assegurava:

"[...] No iban a venir los mallorquines a nado, con su fusil a la espalda. a invadirnos por Levante, y de otro modo imposible, por carecer de medios para el desembarco..."

Tot seguit, els insurrectes se centrarien a trencar el pas de l'estret de Gibraltar en dos esdeveniments bèl·lics; d'una banda, l'enfonsament del destructor Almirante Ferrandiz de l'armada republicana pel creuer facciós Canarias el 29 de setembre de 1936, quan del destructor feia tasques de vigilància a l'estret de Gibraltar, i de l'altra, la fugida del destructor Gravina al port marroquí de Casablanca quan era perseguit pel creuer Almirante Cervera. Aquests incidents van permetre que una gran quantitat de material i homes de l'exèrcit feixista, que eren retinguts pel bloqueig republicà, als protectorats espanyols d'Àfrica, arribés fins a la Península.

Des d'aquell moment, tota la costa republicana de la Mediterrània era a l'abast dels vaixells i avions enemics. A la indefensió de les ciutats costaneres i dels seus ports, calia afegir-hi la por sorgida entre la població civil per la creació de la Fuerza del Bloque del Mediterraneo, unes unitats encarregades de vigilar el litoral republicà per bloquejar el tràfic marítim que "alimentava" la indústria de guerra i l'exèrcit republicà. L'aviació feixista italiana i espanyola estava instal·lada a la base àrea de Pollença, lloc d'on sortien els famosos hidroavions que fustigaven els nusos ferroviaris, carreteres i ciutats, ja que tenien a l'abast la costa catalana en només seixanta minuts de vol des de Mallorca.

Bases aérees i naval feixistes a l'illa de Mallorca. Àngel Archilla 

Amb la consolidació d'aquest nou front a la rereguarda, el 7 d'octubre de 1936 es crearen les Unitats de Fortificació i Obres, supervisades conjuntament per les conselleries de Defensa i d'Obres Públiques i Treball de la Generalitat, per tal d'evitar possibles desmembraments o, el que més es temia, petits cops de mà per sabotejar les infraestructures de la rereguarda republicana catalana.

A mitjan octubre de 1936, el major d'artilleria Eduardo Medrano Rivas fou nomenat Comissari de Defensa Militar de la Generalitat de Catalunya a Tarragona. El 23 de febrer de 1937, ja com a comandant de la 3a Divisió de l'acabat de crear Exèrcit de Catalunya, Medrano es reuní amb els presidents dels consells municipals de les localitats costaneres i d'algunes poblacions importants properes per indicar que les ordres de defensa partirien de la Conselleria Militar de Tarragona, ja que cada Ajuntament havia emprès obres de defensa pel seu compte, algunes amb cap criteri estratègic. Aquest intent de centralitzar i organitzar les ordres, no fou gratament rebuda per molts dels consellers de defensa municipal dels diferents partits i sindicats que eren contraris als comandaments militars, dels qui molts recelaven per haver estat l'exèrcit qui produí el cop d'estat.

Eduardo Medrano Rivas, cap de la Comissaria de Defensa Militar de Tarragona. BHMT

A partir d'aleshores, s'iniciarien projectes per construir trinxeres, llocs de vigilància, fortificacions de ciment i bateries de costa per tot el litoral de Tarragona, amb l'objectiu d'assegurar el control de platges i ports. Ràpidament tornaren a sortir els inevitables entrebancs que ocasionaven les disputes dels sindicats i partits politics amb els militars republicans pel comandament i la direcció de les defenses de cada localitat.

Després dels fets de maig de 1937, la Generalitat de Catalunya va perdre les autoproclamades competències de defensa, que foren assumides pel govern de la República Espanyola, que mai va veure amb bons ulls que Catalunya tingues un exèrcit propi.

El juny de 1937, a proposta del Ministeri de Defensa Espanyol, el Consell de Ministres aprovà la creació de la Direcció de Defensa de Costes, depenent de l'Estat Major central, amb jurisdicció sobre tot el litoral mediterrani, des de la punta del cap de Creus (Girona) fins a la desembocadura del riu Segura (Alacant). Es va dividir la costa en dues agrupacions: la nord comprenia Girona, Barcelona i Tarragona, i la sud Castelló, València i Alacant.

L'Agrupació Nord, que comprenia el litoral català, fou dividida en tres sectors: Girona pertanyia al 4t sector, Barcelona al 5è sector i Tarragona al 6è sector. Aquest últim sector se subdividia en un semisector nord, que comprenia des de Cunit -límit de la província- fins a la punta del Miracle a Tarragona, i el semisector sud, que comprenia des de la punta del Miracle fins a Alcanar.

Aquestes defenses formaven un feble sistema de casamates fortificades i bateries de costa a les platges, el qual, en alguns casos, estava recolzat per centenars de metres de trinxeres, pous per tirador i refugis subterranis per als servidors que eren destinats a les peces d'artilleria.

Entre les obres més importants construïdes a Tarragona, algunes de les quals no es finalitzarien mai, destaquen les bateries de costa de Calafell, Berà, Tamarit o Salou.

Els constructors de les fortificacions

La primera reacció després de l'atac del Canarias a la badia de Roses fou la revenja per part dels elements més exaltats i famèlics de sang, que causà l'assassinat de trenta-set persones entre comerciants i religiosos a les poblacions gironines. Més tard, quan la sang deixà de córrer, la premsa catalana i nacional se'n feu ressò del que podria passar en un futur no molt llunyà. Calia defensar la costa dels intents de desembarcament de l'enemic. Es començaren a fer trinxeres a les platges i petits nius de metralladores provisionals amb troncs d'arbres pels petits grups de milicians que es distribuïren per la costa. Amb el pas del temps, es començarien a fer construccions més adients i resistents, ja que la marxa dels esdeveniments feia preveure una guerra més llarga del que es va fer creure a la població els primers moments. En aquestes construccions varen participar arquitectes i aparelladors civils, els quals foren enquadrats al cos d'enginyers amb els graus de major, capità i tinent. Malgrat la voluntat, van faltar materials i homes per a aquestes tasques, ja que molts comandaments i membres claus dels sindicats amb poder de decisió creien que la guerra s'havia de lliurar al front de l'interior, i la majoria de recursos anaven allí destinats. Per tal de suplir la manca de mà d'obra, es mobilitzà a la població civil de les poblacions costaneres i les properes a elles. Aquests elements civils, treballarien sota les ordres dels militars i tindrien un sou, que en molts casos era de deu pessetes diàries. La població de Roda de Berà no fou una excepció. Al ple municipal del 18 de febrer de 1937 es recull el següent: "[...] seguit hi ha una proposta del ciutadà President en Salvador Mercader i Batet, s'acorda per unanimitat obligar des del proper dilluns dia vint-i-dos, a que dos cada dia i per torn de tots els d'aquest poble, des dels 18 als 60 que sien utils, vagin a fer fortificacions a Barà."

Tanmateix, com sigui que eren obres militars, el batlle donà explicacions al mateix ple de com anaven les construccions d'aquestes fortificacions: "[...] I per últim el ciutadà President dona compta de la forma com venen fense les fortificacions a Barà, essent aprovades per unaminitat per els reunits."

El 4 de març de 1937, en el ple municipal es fa novament menció a les construccions defensives: "[...]Dona compta seguidament el ciutadà President de que d'acord amb el Conseller de Defensa i havent sigut requerit per la Junta Central de Fortificació, havien sigut destinats enviar deu homes diaris a fer fortificacions, agafats per tor de poble des de 18 als 60 any d'edat."

Cal esmentar que la Generalitat dictà un acord a primers de febrer de 1937 per incrementar les fortificacions, destinant-hi tot el personal que no prestés servei a la rereguarda. Aquest acord venia motivat pel fet que els creuers Canarias i Baleares havien fet des del 30 d'octubre de 1936 fins al gener de 1937 diverses incursions a la costa catalana amb total impunitat.

Tal era la precarietat de mà d'obra i d'eines, que l'Estat Major de l'Exèrcit ordenà a la Conselleria de Treball i Obres Públiques, a mitjan agost, que establis que els municipis de Catalunya que havien de posar a disposició de dit departament, un pic i una pala per a cada cent habitants en un termini de 48 hores. Posteriorment, es mobilitzaria els refugiats de guerra per a tasques de fortificació. A Tarragona, el problema dels refugiats era de tal magnitud, que es negaven a fer treballs voluntaris, i se'ls hagué d'obligar a treballar a les fortificacions.

La picaresca no deixà de banda aquesta tasca. L'11 de març de 1937 el ple municipal rodenc acordà demanar al Comitè de Fortificacions i Obres que eximis als que no eren de la població i anaven a treballar a les fortificacions de Berà cobrant, i que respectessin el torn a l'igual que els obrers de la població de Roda de Berà que treballaven un dia sense cobrar. Cal esmentar que, en aquelles circumstàncies, el sou de deu pessetes diàries per dia treballat era molt més rendible que fer de pagès, motiu pel qual els forasters preferien anar a altres llocs de la seva residencia per tal de no complir l'ordre del dia sense cobrar.

Les casamates fortificades

Hem d'aclarir que la paraula búnquer, no va ser utilitzada en el llenguatge militar de l'època. Als documents consultats sempre hi hem trobat les terminologies de casamata fortificada o de hormigón, blocao, nido, fortín, etc. Búnquer fou un terme emprat a partir de la Segona Guerra Mundial.

Les primeres defenses estigueren constituïdes per una sèrie de trinxeres excavades als límits de les platges, algunes vegades a la mateixa sorra, altres a terra. A la sorra s'empraren troncs de fusta anomenats rollizos1 per tal d'evitar l'enfonsament de la sorra. Malgrat tots els esforços, aquestes trinxeres tenien una vida efímera i donaven la sensació de poca seguretat. Així ho descriu un informe de l'espionatge datat el gener de 1937:

"[...] Casi todas las poblaciones de la costa están defendidas con organizaciones formadas por zanjas trincheras, barricadas de sacos terreros y alambradas; defensas que dan la impresión de fragilidad"

A principis de 1937, es començarien a construir per tota la costa casamates d'una forma més organitzada. Fins aquell moment, endutes per la passivitat i el retard a l'hora de prendre iniciatives defensives, algunes poblacions ja havien començat a fer construccions al marge de les diferents comissaries de Defensa Militar.

Aquesta construcció de casamates fou encarrega- des a la 4a Unitat de Fortificació i Obres, que destinà els pocs recursos que tenia a fer de les platges un lloc més segur. La manca de mà d'obra, de recursos econòmics i materials, els esdeveniments de la guerra i els sabotatges dels quintacolumnistes, dintre i fora del mateix exèrcit, endarreririen contínuament aquestes defenses, quedant només registrades als diferents croquis dissenyats pels arquitectes.

A Roda de Berà, sobre el paper, s'havien de construir, en successives etapes, cinc casamates per a dues metralladores i dues de senzilles per a una metralladora, les quals havien de cobrir àmpliament el litoral de la localitat. A l'hora de la veritat, aquest projecte quedà reduït a la construcció de dues casamates senzilles a la zona de l'ermita de Berà, les quals cobrien la platja Llarga fins a Creixell, i al començament dels fonaments d'alguna obra més a les roques de punta Palomera.

Imatge on es poden apreciar les dues casamates desaparegudes a l'extem de ponent de Roda de Berà. ANC

De les dues casamates que es construïren ens queda la descripció feta a la dècada dels anys quaranta, així com el seu croquis.

"[...] DOBLE NIDO DE AMETRALLADORAS. Se halla en el sitio denominado ERMITA DE BARA a unos 300m. De la vía férrea y a unos 350 de la carretera general de Tarragona a Barcelona. Su construcción sin terminar es de hormigón armado y el techo consiste en un entramado de vigas de hierro(2). El primer nido consta de tres aspilleras: una frontal y dos de flanco en dirección SE la frontal y el segundo también tiene tres aspilleras: una frontal y dos de flanco en dirección S. La entrada a los mismos se efectúa por medio de una galería subterránea que los comunica entre si en el macizo de la montaña de Barà. Construida en hormigón armado y forma abovedada. Su estado de conservación es bueno a pesar de no estar terminada la obra. Las plantas son rectangulares con testeros semicircular en uno de los nidos y con arco de circulo en el otro."

Croquis de les dues casamates constrïdes a Roda de Berà. (AIMP)

La bateria de costes

Un dels primers projectes que hem localitzat i datat, a mitjan octubre de 1936, preveia la construcció de tres bateries d'artilleria per protegir el litoral tarragoní: Tamarit, Salou i Sant Carles de la Ràpita. El març de 1937, els informes de l'espionatge feixista apuntaven que s'estaven construint una dotzena de bateries a les costes de Tarragona. Una d'aquestes era la de Roda de Berà.

Croquis de la bateria de costes on es pot apreciar les úniques dues plataformes que es va construir i els seus refugis. AIMP

Aquestes defenses de costa foren començades per decisió de la Generalitat de Catalunya, però desprès dels Fets de Maig i la pèrdua de les autoproclamades competències de defensa per part del govern català, el govern de la República Espanyola decidí paralitzar les obres a mig construir de les bateries de Calafell, Berà, Tamarit, l'Hospitalet de l'Infant i coll de Balaguer nord, quedant operatives tal com van quedar en funció del seu armament, que fou itinerant pels esdeveniments militars als diferents fronts de l'interior d'Espanya. 

Ubicació de la bateria

Per ubicar les bateries d'artilleria costaneres se solien buscar punts elevats. No obstant això, algunes d'aquestes peces es construïren al mateix nivell del mar, perdent així eficàcia. Aquest darrer fou el cas de les bateries de l'Ametlla de Mar o d'Alcanar.

A Roda de Berà, la bateria es construí al punt més elevat del promontori costaner de Berà, en un indret on hi havia hagut una torre de telègraf òptic. Aquest espai actualment està situat a l'illa formada pels carrers de Mallorca i del Puig, al bell mig de la urbanització Berà. A la cartografia militar editada per la Generalitat de Catalunya, feta pel Grupo de Unidades de Fortificaciones y Obras 1936-1939, aquest turó és denominat Torre de Bará, amb una alçada de 51 metres. Una descripció d'aquesta bateria la tenim en un informe de maig de 1938:

"[...] BARA: Batería dispuesta en barbeta(3), con refugios y repuestos escavados. Suspendida por orden superior del 29 de octubre de 1937. Proyectada por la Comisión de O. Y F. de la Generalidad."

Ubicació de la bateria de costes de Roda de Berà- AMRB

Així doncs, en aquesta bateria no es treballà més des de finals d'octubre del 1937, quedant parcialment inacabada fins al final del conflicte.

A la dècada dels anys quaranta, per tal de conèixer el seu estat i si podrien ser operatives, l'exèrcit efectuà un inventari de les fortificacions construïdes pels republicans a les costes de Catalunya. Transcrivim directament la seva descripció, ja que és l'únic document que reflecteix d'una forma més o menys exacta com era la seva construcció:

"[...] BATERÍA PARA SEIS PIEZAS DE ARTILLERIA.- Se halla en el sitio denominado ERMITA DE BARA termino municipal de Roda de Bará y a 50 m sobre el nivel del mar. La obra, muy atrasada en su construcción consiste en una galería curva y subterránea de la que se derivan seis rampas de acceso a seis emplazamientos circulares y descubiertos para las piezas. Su construcción es de hormigón en masa en ciertos puntos y armado en otros en las partes que forman los revestimientos, cuyos encofrados fueron sustituidos por panderetes de ladrillo. Tiene un radio de acción muy extenso de N.E. a S.O. Contiene pequeños departamentos para deposito de municiones y dos puertas de entrada. Existe además una pista que enlaza con la carretera general de Tarragona a Barcelona y una casa construida de cemento y ladrillo destinada a cocina y sus servicios" En un altre document trobem algun detall significatiu:

"[...] su obra es de cemento armado, recubierto en su interior por ladrillos de canto haciendo la galería forma abovedada; esta es de forma curva saliendo de ella seis ramales a las plataformas o emplazamientos de piezas"

Les peces d'artilleria

Com ja hem dit anteriorment, el primer projecte de la Generalitat només comptava amb tres bateries, però ràpidament es va veure que serien insuficients per controlar i defensar el litoral tarragoní. Amb les mancances de material d'artilleria que tingué la Conselleria de Defensa de Catalunya, s'hagué de buscar totes aquelles peces que poguessin ser operatives per als dipòsits i casernes. Es creà una comissió que es dirigí a Cartagena, on es trobaren amb moltes dificultats per part del tècnic de l'armada i dels que integraven la Delegació de la Defensa de Costes del Exèrcit espanyol, els quals es negaren rotundament a facilitar les dades dels seus magatzems, adduint que era exclusiva competència del Negociat de Campanya del Ministeri de la Guerra. Com es va veure durant tota la contesa, la complicitat de l'Estat espanyol amb la Generalitat fou nul·la. Malgrat aquests impediments, amb influències i ocultant les veritables intencions, només els deixaren visitar dos magatzems, on veieren fins a trenta-cinc peces d'artilleria de diferent calibre i estat de conservació.

Pel que fa a Berà, sabem més dades per la informació de l'espionatge feixista que per la minsa documentació que sobrevisqué de l'exèrcit de Catalunya i de la República. El febrer de 1937 ja hi era instal·lada la bateria de costa al turó, malgrat que les obres no eren ni molt menys segures per a la protecció i l'estada dels seus servents. Aquesta peça, que en uns informes es menciona de 8 cm i en altres de 9 cm, creiem que eren 4 canons Krupp d'acer reformat model 1878 i del calibre 78,5 mm. Aquests vells canons foren comprats a Alemanya el 1867, essent la primera peça d'artilleria de retrocàrrega que figurà a l'exèrcit espanyol. Anaven muntats sobre una curenya de fusta, que posteriorment fou modificada el 1880 per una curenya metàl·lica. Aquestes "relíquies museístiques del passat" havien participat a l'última guerra carlina, a les Filipines i al Marroc. Els seus projectils tenien un abast de prop de 4.800 metres, de manera que poc podien fer aquestes i la resta de peces de la costa de Tarragona per repela-lir un atac naval de creuers com els Canarias i Baleares, doncs aquests vaixells de guerra feixistes podien obrir foc amb els seus 8 canons SECN(4) de 203,2 mm i altres 8 canons calibre Vickers de 120 mm, que tenien un abast de 29.300 i de 16.200 metres respectivament.

Canyó Krupp de 8cm., reformat 1878, amb curenya 1880 a la campanya de Marroc. Foto N.M. Barcelona.

Era utòpic que l'artilleria de costa tarragonina repel-lís atacs, ja que les peces amb més abast que hi havia instal·lades eren uns vetustos obusos de 210 mm amb un abast de 6.850 metres a la bateria de Tamarit, i uns obusos de 240 mm muntats sobre plataformes de ferrocarril amb un abast d'11.300 metres, els quals no arribarien a fer blanc mai si els creuers facciosos no es ficaven a una distància prou pròxima per fer un blanc segur.

Els artillers

En moltes ocasions es donà la circumstància que arribaren les peces d'artilleria sense estar enllestides les obres i sense haver-hi cap destacament d'artillers, amb la qual cosa se n'havien de fer càrrec els milicians mancats dels coneixements per fer-ne un bon ús.

Un cop destinada una dotació d'artillers, calia allotjar-los. Aquest fou el cas de Roda de Berà, on el comissari d'artilleria reclamà al consell municipal un lloc per a les seves tropes. Així el 8 d'abril de 1937 el govern municipal rodenc entregà com a caserna i allotjament, inclosos seixanta llits per als soldats, el mas d'en Guinovart. Prova de l'existència dels artillers a Berà és la fitxa mèdica del soldat Manel Simó Peris, natural de Balaguer, que fou ingressat a l'Hospital de Sang de Tarragona el 19 de maig de 1937. Hi podem veure que provenia de la Torre de Berà i que, amb la filiació militar d'artiller, prestava servei a l'artilleria de costa.

Fitxa hospitalària de l'artiller Manuel Simó Peris, que serví a la bateria de Roda de Berà. CDMH

El desmantellament de la bateria 

Amb la supressió de les potestats de defensa de la Generalitat per part del Govern de la República Espanyola instal·lat a Valencia, després dels Fets de Maig. ràpidament es va veure una clara oportunitat per desmantellar els poder militar de la Generalitat, que tanta por els hi feia, i aprofitaren per "ocupar" militarment tots els organismes d'aquest i la indústria de guerra que era una de les de més producció de la República. Es produí un "començar de zero" a les defenses de costes de Catalunya, quedant paralitzades moltes obres en considerar el Ministeri de Defensa que eren prescindibles tant llocs de defensa a les seves costes.

Amb el trasllat de moltes de les peces que guarnien la costa als fronts de l'interior, va caldre fer una reestructuració a la costa. Per això, el Ministeri de Defensa Nacional decretà el juliol de 1937 la creació de les Brigades Mòbils de Defensa de Costa. No fou fins al novembre que es formarien V grups motoritzats. El IV grup, que encara era pendent d'organitzar, tindria el seu lloc de comandament al Vendrell, concretament al mas d'en Gual. Havia de constar de tres bateries (el Vendrell, Berà i Calafell), les quals havien de ser armades amb els canons de la bateria fixa, però una de les peces fou destinada a la 3a bateria de Calafell. La intenció d'aquests grups motoritzats, que anaven en camions, era la de poder disposar de mobilitat al llarg de la costa segons fossin requerits.

L'espionatge donava compte de tots els moviments d'aquestes peces, amb una celeritat que només es pot entendre per la quantitat de confidents que hi havia a Catalunya "camuflats" tant dins com fora de l'exèrcit republicà.

"[...]Se sabe que en la provincia de Tarragona han sido retiradas algunas. Se dice que la munición para los modelos antiguos va muy escasa. No tenían más de 100 proyectiles para la batería"

A primers de març de 1938, el tinent coronel d'artilleria delegat de la Inspecció informava que havien quedat concentrades en les capçaleres dels seus llocs de comandament les bateries dels grups motoritzats I, II, III i IV.

La matinada del dia 9 de març de 1938, l'exèrcit feixista emprendria la reconquesta de l'Aragó. El dia 12 de març, a l'igual que moltes altres unitats, el IV grup motoritzat del Vendrell marxaria al front aragonès per tal de frenar el que seria la desbandada més gran de l'exèrcit republicà. El comandant militar de Tarragona informava el dia 14 al ministre de Defensa: "[...] es imposible contener la cantidad de fugitivos del frente que bajan con armamento, incluso cañones y tanques, que huyen por distintos caminos y carreteras de los pueblos"

"[...] se calcula que los fugitivos son de 20.000 a 25.000 y vienen por distintas direcciones hacia Tarragona, en donde no se cuenta con fuerza para contenerlos."

La bateria de costa de Berà mai més va tornar a tenir artilleria.

De bateria de costes a dipòsit d'aigua

Un cop finalitzada la guerra, totes aquestes construccions quedaren abandonades o fora de servei, malgrat que la Guàrdia Civil utilitzés algunes casamates per construir-hi damunt dels seus sostres petites garites per resguardar-se quan feien el camí de ronda per tal de controlar el contraban que es creà amb la precarietat econòmica que patí la població. Al setembre de 1940 les bateries de costes foren retolades amb plantilla on deia OBRA MILITAR-PROHIBIDA LA ENTRADA. Amb el pas dels anys, aquestes obres foren oblidades i moltes d'elles, les més pròximes al litoral, desaparegueren per l'esclat de la construcció que arribà amb el turisme de platja.

Croquis del dipòsit d'aigua de la urbanització Berà. Marcos Labrador.

Malgrat això, hem de dir que l'única bateria de costa que s'aprofità per a un ús civil fou la de Berà. Amb la construcció de la urbanització Berà, s'aprofitaren els refugis excavats al turó de la bateria per utilitzar-los com a dipòsit d'aigua. Així ho reflecteix un document de l'any 1968:

"[...] Habida cuenta de que en la cota más alta de la urbanización (55 m.) pueden habilitarse 2 depósitos aprovechando la antigua estructura militar con unos muros que varían entre 1,5 y 2,5 m de espesor con un revoque e impermeabilización suficientes, capaces de almacenar 765 m³ el primero y 735 m³ el otro con un total de 1.500 m3 de agua, cantidad más que suficiente para depósito regulador y con la ventaja de su apreciable poder isotérmico."

Així doncs, transcorreguts més de 75 anys de la seva construcció, aquest element és l'únic vestigi que queda en peu de les fortificacions de costa de Berà, ja que les dues casamates ubicades a sota de l'ermita de Berà foren derruïdes.

Agraïments:

A Ricard Benimeli, arxiver municipal de Roda de Berà, per la seva col·laboració en tota la inves- tigació d'aquest treball.

A Marcos Labrador, per facilitar-nos el croquis del dipòsit de la urbanització de Berà.

 

Notes:

1. Es denomina rollizo al tronc d'arbre que, un cop tallades les seves branques, només queda el tronc rodó.

2. Aquest entramat de bigues de ferro, generalment eren rails de tren dels que abundaven per tot el li- toral.

3. Quan es diu que una fortificació està construïda a barbeta, el seu parapet no té troneres ni cobreix els artillers. Quan l'artilleria es col·loca sobre aquest gènere de fortificació, ja sigui a les places, ja en campanya, es diu que està col·locada a barbeta.

4. SECN. Sociedad Española de Construcciones Navales.

Bibliografia 

·        ARCHILLA NAVARRO, Àngel P. (2011) "La bateria de costa de Tamarit: entre l'oblit i la historia". Recull de treball, 12. Torredembarra.

·        ARCHILLA NAVARRO, Àngel P. (2011) "Defensa de costes al litoral tarragoni". Indrets d'una guerra (1936- 1939). Sant Just Desvern.

·        BAYO, Alberto. (1987) Mi desembarco en Mallorca (de la guerra civil española). Palma de Mallorca. CLARA, Josep. (1986) "Bombardeig de Roses i nit de terror". Revista de Girona, núm. 118. Girona.

·        GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. (1995a) El puerto y la mar de Tarragona durante la guerra civil, 1936-1939. Tarragona.

·        MORTERA PÉREZ, Artemio i INFIESTA PÉREZ, José Luis. (2000) La artilleria en la guerra civil. Material fuera de servicio incorporado a la campaña. Valladolid.

Fons documental

Archivo General de la Marina "Álvaro de Bazán" de El Viso del Marqués -- Ciudad Real.

Archivo General Militar de Ávila

Archivo Intermedio Militar Pirenaico

Centro Documental de la Memoria Histórica

Arxiu Nacional de Catalunya

Arxiu Comarcal del Baix Penedès

Arxiu Municipal de Roda de Berà

Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Poblet

Institut Cartogràfic de Catalunya. Barcelona

Biblioteco Homeroteca Municipal de Tarragona