Les vingudes de Pau Casals durant el franquisme

 Alfons Vidiella Ramon. Publicat al setmanari "el 3 de Vuit" - 18 de juliol del 2025

Pau Casals s’avingué a pagar la multa del Tribunal de Responsabilitats Polítiques

El quinzenari local Vendrell. Portavoz Católico de la villa publicava el dissabte 29 de gener de 1955 que el passat dia 21 “Don Pablo Casals estuvo unas horas en Vendrell”. El motiu era poder assistir a l’enterrament de la seva esposa, Francesca Capdevila, que havia mort a Prada de Conflent el dimarts 18 de gener. Casals volia traslladar les restes a la tomba familiar. Entre els presents, al cementiri hi havia dos periodistes del Diario Español de las F.E.T. y de las J.O.N.S. en Tarragona: Wenceslau Andreu i Ramon Vergara Alomà, i aquest ho aprofità per a fer-li una petita entrevista per a la seva columna “Quíen y Qué”, i que sortiria publicada al diari del dissabte dia 22. Tots dos conten com van viure l’enterrament i del capteniment del Mestre. El furgó mortuori va arribar sobre les set de la tarda i explicaven que Casals feia divuit anys que no venia a Catalunya però que “gracias a las facilidades que la generosa política del Caudillo acaba de otorgar a los exiliados había arribado a Vendrell, su pueblo natal”. Li pregunten si està emocionat de trepitjar terra vendrellenca i el Mestre contesta que no hi ha res de comparable. L’altre periodista, Wenceslau Andreu, li pregunta: “ ¿quants anys té?” i Casals respon que ell d’anys no en fa, que ell solament té esperit. Diu que ja no actua, que solament fa els concerts de Prada un cop l’any; senten que l’Enric, el seu germà, parlant amb els presents, diu que li han ofert dirigir la Simfònica de Filadèlfia i que ell ho ha rebutjat.

Casals, davant l'ermità de Sant salvador, amb Josepa Pàges Marcé / Un familiar, el 1955 / ARXIU DE L'AUTOR

Casals vol baixar a la cripta, l’han d’ajudar i quan és baix es posa a plorar. Amb un silenci sepulcral baixen el fèretre i diu als operaris que el posin a costat del de la seva mare, dient-los que al costat serà per a ell. Els acompanyants l’agafen del braç i li preguen que surti ; Vergara, un dels periodistes que han estat presents, tanca l’article d’aquesta manera: “Daban las siete de la tarde cuando sobre el cementerio de Vendrell se posaba el negro manto de la noche...” A primers de l’any 1955, aquell mateix diari treia un article intitulat  ‘EXCEPTO LOS CRIMINALES, TODOS LOS EXILIADOS PODRAN VOLVER’. EL ministre d’Assumptes Exteriors Alberto Martín Artajo (1945-1957) vindria a ser la cara amable del règim, era d’Acció Catòlica i col·laborà amb la dictadura. El ministre, en unes declaracions al diari Pueblo, explicava com seria el canvi de política respecte als exiliats: en farien tres divisions, el primer grup, que ells creien que seria molt reduït, seria per a aquells que haguessin comès crims gravíssims i que no s’haguessin beneficiat dels successius indults concedits per la ‘gràcia’ del Caudillo; el segon grup comprendria aquells que havien estat indultats de penes molt greus i finalment el tercer grup, el més ampli, el formarien els qui havien pertangut a l’exèrcit i a la marina dels vençuts, fins i tot si havien tingut algun comandament;  també aquells que van formar part de tribunals i que haguessin jutjat a persones addictes  al Movimiento Nacional i fet denúncies  contra aquells, i, en general, aquells que haguessin estat incursos a penes menors de vint anys. Solament serien beneficiats els que estiguessin compresos en aquest dos grups, ja no es tractaria d’indults individuals, sinó que seria una absolució general; encara en tornarien a quedar fora els implicats en els assassinats.

Últim pagament de la multa de 250.000 pessetes / ARXIU DE L'AUTOR

És evident que Casals no entraria en cap d’aquests grups perquè Casals no era un exiliat que estigués buscat per la justícia franquista. La prova la tenim a través de la lectura de la Causa General on a més dels noms de les víctimes hi ha els dels victimaris i Casals no hi surt cap vegada. Entenem per exili el que patien aquells que si tornaven podien ser empresonats o afusellats. Els franquistes a Casals li reservaven un altre càstig: li aplicarien la Llei de Responsabilitats Polítiques. Era una llei de gran abast per no deixar fora de la repressió tots els qui havien simpatitzat amb la República encara que no impliqués penes de presó, el càstig aniria sobre el seu patrimoni i els seus diners. Tenim el cas del meu avi, Aderito Vidiella Malvés, una persona que no s’havia posat en política i que li van intervenir en els seus bens i que no li van aixecar l’embargament fins al 19 de juliol de 1947!

Expedient de responsabilitats polítiques / ÀNGEL ARCHILLA NAVARRO

Casals seria una presa preuada i la seva defensa de la República li valdria una condemna exemplar: així, fou condemnat a 1 milió de les pessetes de la postguerra. En un proper article que publicarem més endavant, explicarem amb tot detall el judici que va tenir. Casals va presentar recurs fet pel procurador un escrit molt ben argumentat i que va tenir el seu afecte: una rebaixa substancial de la primera sentencia: la multa quedà reduïda a 250.000 pessetes amb la possibilitat de pagar-la a terminis de 50.000 pessetes. Pel que fa a les seves propietats, direm que en els dies de l’ocupació per l’exèrcit franquista, el dia 20 de gener de 1939, Juan Yagüe Blanco, cap del Cos d’Exèrcit Marroquí, va visitar la casa i hi va posar guàrdia per tal de salvaguardar-la. I ara ve la sorpresa: en el voluminós expedient que hem consultat –vegeu el document que publiquem- hem constatat que Casals va venir personalment a pagar almenys un dels terminis, i que al final acabaria pagant tota la sanció de 250.000 pessetes. Aquest fet ve a demostrar que el concepte d’’exili’ que gairebé tothom li atribueix no és del tot correcte; ell podia tornar sense por de ser detingut. Seria una mena d’expatriació voluntària i prou.