Un nom, una imatge, una vida. Eduardo Medrano Rivas

 

Àngel Archilla Navarro. Publicat al llibre "25 aniversari Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona 1985-2010". Arola Editors. 2010

Quan em van oferir col·laborar en la commemoració del 25è aniversari de la fundació de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona em van envair dos sentiments: el primer, de sorpresa, ja que sóc un investigador autodidacte (la meva "carrera" ha estat sempre impulsada per conèixer la tràgica i poc aprofundida història de la guerra incivil espanyola); el segon, d'agraïment a la institució i a les persones que la dirigeixen per donar-me aquesta oportunitat.

De petit, quant estiuejava a Torredembarra, a Baix a Mar, m'apropava encuriosit a veure una construcció de formigó que dominava el final de la platja del Racó de l'Art, al principi del roquer, on avui hi ha l'entrada del port esportiu. Era i encara és una d'aquelles fortificacions de costa construïdes per l'exèrcit de la República per "defensar" la rereguarda d'un possible intent de desembarcament enemic. Jo, innocent infant amb una enorme imaginació, que havia vist moltes pel·lícules de guerra on sempre guanyaven "els bons", creia que allà dintre hi trobaria les restes de les bales disparades, caixes de fusta abandonades i, amb una mica de sort, algun objecte perdut. L'imaginació és lliure i l'innocència perible. Amb els anys vaig anant descobrint més fortificacions al llarg de la costa entre Tarragona i la meva vila, el Vendrell.

Mai vaig deixar d'escapar-me a visitar-les, mentre veia com s'anaven degradant amb el pas el temps i jo anava canviant la meva visió de la infantesa i buscava respostes a un munt de preguntes que només podia respondre la recerca històrica.

Gràcies al llibre del desaparegut Francisco González Huix El Puerto y la mar de Tarragona durante la guerra civil 1936-1939, publicat l'any 1995, vaig veure una mica de claror entre la teranyina de formigó que ja no tan sols era a la costa del litoral tarragoní, sinó que arribava a tot el litoral de Catalunya i la Mediterrània. En aquesta recerca, directa i indirecta, sovint apareixia un nom associat tant a una unitat militar com a una persona, "Medrano": columna, grup, milicians... Qui era aquest personatge que sovint es relacionava amb la defensa de costes i Tarragona?

Poc a poc anava esbrinant dades noves resseguint lli- bres, arxius, articles de premsa. Aquella curiositat d'infantesa per la fortificació de formigó de Torredembarra encara era ben viva i més intensa.

La columna Medrano, que defensà part del litoral de tarragoní, prengué el nom d'un militar, com succeí amb les famoses columnes Macià Companys, Durruti, Ascaso, Ortíz, Carod... per anomenar-ne algunes de les més conegudes. Aquest militar era el capità d'artilleria Eduardo Medrano Rivas. Qui conegui una mica la història de la ciutat de Tarragona durant la Guerra Civil sabrà de qui parlo. Aquest militar professional de l'arma d'artilleria, va ser nomenat comissari de defensa militar de Tarragona a mitjans del mes d'octubre del 1936, època encara de molta anarquia, descontrol i falta de dirigents amb una visió que allò aniria per molt llarg.

Anys després vaig decidir escriure la història d'aquestes defenses costaneres de formigó. Allò que de petit em feia pensar que havia estat un lloc de lluita on encara hi trobaria restes a l'interior, ara, al cap de 30 anys, seria el tema d'estudi que m'havia proposat esbrinar: el què, el com i el quan de tot aquell immens aparell de defensa de la rereguarda tarragonina.

Llibertat, 2 de febrer del 1937. BHMT

Avui, quan parlem de Durruti, Vicente Rojo, Lister, Yagüe, Barron, Mola i un gran nombre de personatges d'aquesta tragèdia nacional, tots aquells que hem tingut curiositat per la història o aquells que la van patir en primera o segona persona, associem el nom a una imatge, física, positiva, negativa o indiferent, però a una imatge. Dels personatges secundaris, ja és més difícil o senzillament més laboriós poder associar una imatge a un nom. La meva història va ésser a l'inrevés de moltes, coneixent primer la imatge del personatge. Jo vaig esbrinar, llegir i informar-me del personatge, però no havia trobat una imatge seva, la qual cosa m'encuriosia cada vegada més i més. Com pots conèixer una trajectòria, una vida, uns ideals, un treball d'una persona, si mai l'has vist? Pot semblar molt paradoxal, ja que molts personatges de la història de la humanitat mai sabrem realment com eren físicament, però les arts plàstiques sempre han intentat plasmar d'una o altra forma en imatge: Estàtues, gravats, retaules, pintures, fotografies... Aquesta última forma fou la més revolucionaria, des del primer quart del segle XIX. Però si bé era un mitjà poc a l'abast de la gent al principi del segle XX, durant el conflicte bèl·lic es convertia en un bé difícil d'utilitzar a la premsa diària. L’escassetat de paper i l'obligació de fer arribar els missatges a la població, són les causes que feien que les imatges fossin molt escasses, de qualitat dubtosa i molt generalistes.

Vaig trobar alguna imatge del capità Medrano, en alguns diaris. Imatges d'una persona no gaire alta, però que no permetien clarament percebre'n les faccions del rostre.

A la Biblioteca Hemeroteca de Tarragona vaig passar, i passo, moltes hores entres els vells diaris de l'època de la Guerra Civil. Són una font inesgotable de notícies, pistes, contradiccions, que reflecteixen la realitat d'una Tarragona convulsa i agitada. Les capçaleres són tan escasses en imatges que corroboren les dificultats que els reporters gràfics tenien per introduir la seva labor contra la poderosa ploma revolucionària.

El divendres 6 de juny de 2008, en una de les moltes sessions que dedicava a la premsa tarragonina, vaig trobar-me per primera vagada, "cara a cara", amb el capità Eduardo Medrano. El diari Llibertat de Tarragona del dia 2 de febrer de 1937, publicava el text íntegre de la conferència que donà al Saló Modern de Tarragona. Aquesta notícia era encapçalada per la seva imatge, una imatge nítida, en la qual s'aprecia completament el seu rostre. Imatge de retrat i d'una mesura considerable si comparem amb les que solien aparèixer. Era la primera vegada, després de molts anys de conèixer la seva trajectòria com a militar a Tarragona, que podia mirar-lo als ulls, que podia observar-ne les faccions. Ara cada vegada que trobo noves dades o veig la seva firma en algun dels documents, em ve a la memòria la imatge d'una persona, no la d'un nom, ni una fotografia, sinó la imatge d'un ésser humà que malgrat no ésser gaire conegut a Tarragona va intentar, dintre de les seves possibilitats, defensar la seva pàtria, els seu honor i la seva vida.

Quan els noms es converteixen en persones gràcies a una imatge, canvia la perspectiva de la informació des de la qual els tractem. Ja no és un nom entre una llarga llista, es un ésser humà com qualsevol de nosaltres, amb tota una trajectòria personal i humana pròpies.

Eduardo Medrano Rivas va néixer a Madrid al 1896 en el si d'una família nombrosa-eren nou germans. Casat amb Maria Assumpció Fuster, filla d'un mallorquí, amb la qual va tenir cinc fills. A l'esclat de la guerra es va veure separat de la seva família, que estiuejava a Mallorca i, per tant, quedà amb el bàndol dels revoltats. Malgrat això intentà fer el possible per tenir-la al seu costat: proposà un bescanvi de la seva família per tres membres de la família Borbón que s'oferiren voluntàriament per a aquest fet. Home de confiança i amic personal del president Companys, lluità fins al final per la causa republicana.

S'entregà a les forces feixistes que ocuparen Tànger el 1940. Processat i sentenciat a mort, li fou llevada la vida a Barcelona el 13 de febrer de 1941 per un escamot d'execució del govern feixista, per ésser lleial al govern legítim del seu país.