Amb la 13a Divisió pel Baix i per l'Alt Penedès (II)

 Àngel Archilla Navarro.

Publicat al setmanari "Diari del Baix Penedès" - 7 de gener del 2010

L'Estudi de la documentació de les divisions del cos d'exèrcit marroquí revela la desfeta de les restes de l'exèrcit de la República en la seva fugida per terres del Penedès.

 

El 3r Batallón de la Victoria núm. 28. dirigit pel capità Leoncio Santiesteban Moreno, avançaria per la carretera de Barcelona, ocupant Sant Pere Molanta, Sant Cugat Sesgarrigues, Avinyonet del Penedès i Cantallops. En aquesta última població es trobarien amb forces republicanes amb carros de combat, però aquests no aconseguirien frenar l'implacable avanç. Continuaren per Sant Pau d'Ordal, turó la Guàrdia i la muntanya de can Mata del Racó, on arribarien abans de fer-se fosc. A les onze de la nit, i amb un ràpid cop de mà, ocuparen la cruïlla de la carretera de Barcelona amb la de Sant Sadurní d'Anoia, expulsant els soldats republicans que oposaren una feble resistència. La segona agrupació ocupà sense gaire esforç Olivella arribant fins al puig de la Mola, a l'oest d'Olesa de Bonesvalls. El mateix dia 22 de gener arribaria a les posicions de l'Ordal la 196 Brigada Mixta de la 73 Divisió del 1r Cos d'Exèrcit de la República, enviada des de Madrid per reforçar la defensa de Barcelona. Aquesta unitat estava formada amb tropes recuperades de les brigades 27 i 196 a primers d'agost de 1938. Fou retirada de Rascafría (Madrid), on es trobava en situació de reserva de la línia del front de Somosierra, essent concentrada a Alcalá de Henares. Transportada en camions a València, arribà el dia 20 de gener amb el seus quatre batallons: el 781, 782, 783 i 784 amb un total de 3.200 homes. D'aquests. només n'embarcarien 2.500  ja que desertà una mitjana de 30 a 40 homes per companyia. Embarcaren en un vapor que va realitzar el viatge sense escolta, arribant el dia 21 a Barcelona, a primera hora del matí. Un cop a la ciutat foren tancats a pany i forrellat en un convent de la ciutat, fins que foren portats la mateixa nit al front. Curiosament tots els comandaments de l'esmentada brigada es quedaren a València, essent nomenats els seus substituts a Catalunya. Aquests batallons, a la nit, es distribuirien de la forma següent: un batalló a la zona de l'Ordal, l'altre a la zona Olereta [sic], i el altres restants com a reserva al km. 71 de la carretera de Barcelona, a l'alçada de les Casetes d'en Julià, prop de Vallirana. El batalló 782, dirigit pel comandant de carrabiners Adrián Cano Magdaleno Villarrubia, seria destinat a Olesa de Bonesvalls, on a primera hora del dia 23 de gener es dirigiria amb una companyia per contactar pel flanc esquerre amb forces de la defensa de costes, però no ho van poder fer en trobar-se amb tropes nacionals que avançaven ràpidament. La companyia es dispersà i només aconseguí recuperar 80 homes. Un cop informat de la situació al cap de la 3a Divisió, se li ordenà replegar-se a un turó, a uns 8 km. a la rereguarda d'Olesa de Bonesvalls. El dia 24 de gener s'adonaren que havien estat depassats per les tropes nacionals. Es dirigiren a la població més propera, a l'arribada d'una masia pròxima que era ocupada per tropes de la 105 Divisió; s'entregaren sense combatre. La guerra havia finalitzat per a aquests homes.

El 23 de gener, a l'Ordal, la barreja d'unitats era total i el seu comportament anàruic, per no dir de disbauxa, tot era desmarxat, hi havia soldats borratxos i d'altres trencaren tines de vi que corria per terra, fruit del saqueig d'algun mas. L'agrupació de obuses de montaña de Melilla. que era emplaçada al Mas Nou de les Corts, s'avançà fins uns 700 metres al SO d'Olesa de Bonesvalls, on des d'aquesta posició efectua una concentració de foc contra el turó Montau, disparant 281 projectils trencadors. Bateries d'obusos del Regimiento de Artillería Ligera núm. 11, situades a l'alçada del km. 8 de la carretera d'Olesa de Bonesvalls a Avinyonet, castigarien durament l'Ordal, efectuant 357 trets de projectils trencadors.

Rebut presentat per Josep Sanabre, per l'import de 75 pessetes, en concepte de tres jornals pel transport de llenya del bosc del camí de Sant Salvador, els dies 22 i 23 de gener de 1939. per a les tropes de la 13 Divisió que quedaren a la vila. ACBP. Fons municipal del Vendrell.

La segona agrupació ocupà el paratge de l'Hospital i la població d'Olesa de Bonesvalls, arribant a la tarda al turo Montau, després de repel-lir petits escamots de soldats republicans que foren fets presoners.

El 6 Tabor GFRI Melilla núm. 2, dirigit pel comandant habilitat Domingo García Gómez, i la 6 Bandera de la Legión, dirigida pel comandant habilitat Antonio Galindo Casella, pertanyents a la primera agrupació, tenien l'ordre d'ocupar les poblacions de Sant Climent de Llobregat i l'ermita de Sant Ramon, mentre que el 5 Tabor del GFRI de Melilla núm. 2, avançaria la seva posició per consolidar el turó de les Mentides i així facilitar l'avançament del 1r Batallón del Regimento de Mérida núm. 25, dirigit pel capità Gerardo España. En efectuar l'avançament el 5 Tabor, entaularia combat amb un batalló de la 196 Brigada Mixta que intentava ocupar el turó de les Mentides, aconseguint que aquest batalló republicà es retirés ràpidament deixant 45 morts i 35 soldats que foren fets presoners. Un cop s'aconseguí ocupar el turó de la Mentides, el 3r Tabor de Tiradores d'Ifni-Sahara i el 1r batallón del Regimento de Mérida núm. 25 avançaren per ocupar l'alt de l'Ordal, defensat per restes de diverses unitats, recolzades per blindats i tropes de la 196 Brigada Mixta. Aquestes unitats republicanes tenien l'ordre de defensar a qualsevol preu l’esmentada posició. clau per frenar l'ocupació de Barcelona. Les forces franquistes optaren per eludir l'enfrontament directe amb les tropes concentrades a la carretera i el poble de l'Ordal, per la qual cosa s'ordena al 1r batallón del Regimento de Mérida núm. 25, que avancés pel morrot del turó de les Mentides fins al km. 66 de la carretera de Barcelona i el 3r Tabor de Tiradores d'Ifni-Sahara es dirigiria pel turó de la Creuta, el collet de Moncau [sic] i el puig d'Agulles fins arribar al km. 66 per contactar amb el 3r Tabor de Tiradores d'Ifni-Sáhara, fent així una maniobra d'encerclament de les tropes que defensaven el pas de l'Ordal. Aquesta maniobra, que s'efectuaria amb rapidesa, agafa per sorpresa les tropes republicanes tal com diu el comunicat de guerra de la III agrupación de la 13 División: Haciendo muchos muertos y más de 300 prisioneros al enemigo, al que se cogió muchas ametralladoras y armamento en general, un blindado, auto-aljibe, una ambulancia y varios coches ligeros y camiones, pudiendo afirmarse que se desorganizó completamente la Brigada roja que llegó de refuerzo. Segons la documentació consultada les tropes republicanes, un cop descoberta la maniobra, en veure avançar als soldats del 1r batallón del Regimento de Mérida núm. 25 que volia ocupar el km. 66 de la carretera de Barcelona, intentaren atacar-lo amb un batalló recolzat per tancs. Aquest atac no solament va ser repel-lit pels feixistes si no que contraatacaren forçant la fugida de les tropes republicanes. Un cop ocupat l'alt de l'Ordal es continuà la persecució dels soldats republicans per la carretera amb el suport de l'artilleria de 7,5 que desferen els pocs nius de metralladores que resistien. En finalitzar la jornada, el 3r Tabor de Tiradores d'Ifni-Sàhara ocupà el vèrtex 486, 1.500 metres al SO de Corbera de Llobregat, el 1r batallón del Regimento de Mérida núm. 25 el km. 66 de la carretera de Barcelona, el 3r batallón de la Victoria núm. 28 al morrot sud del puig d'Agulles i el 5 Tabor del GFRI de Melilla núm. 2 el vèrtex 519 proper al km. 65,5 de la carretera de Barcelona. D'aquesta manera es completaria l'ocupació de l'Alt Penedès.

Posteriorment, les tropes de la 35 División de Pedro Mateo Merino es dedicarien a destruir tots els ponts i pontons de la carretera. En un recorregut de 3 km. realitzaren 20 voladures, en un desesperat intent d'endarrerir l'inevitable.

Croquis de l'evolució de les diferents unitats franquistes per l'ocupació de l'Ordal els dies 22 i 23 de gener de 1939. Angel Archilla Navarro 

Per sorprenent que sembli, el 24 de gener de 1939, el Govern de la República decretà l'estat de guerra en tota la zona republicana que encara no havia estat conquerida pels feixistes, després de 29 mesos d'enfrontaments militars, amb l'excusa que els militars haurien pogut prendre el control del país.

Per tenir una idea del cost humà dels combats i el desequilibri entre els dos exèrcits, citarem les baixes durant les operacions portades a terme entre els dies 3 al 27 de gener tal i com figura en la documentació estudiada: La 13 División tingué entre els oficials 4 morts i 25 ferits; 2 morts i 33 ferits entre els suboficials; 91 morts i 631 ferits i 13 desapareguts entre la tropa, per contra efectuaren 6,357 presoners i 994 morts a les tropes republicanes. D'aquests esdeveniments que sacsejaren el Penedès durant cinc dies, es pot deduir, sense cap mena de dubte, que la diferència entre els dos exèrcits, era abismal i desproporcionada, tant de moral com de mitjans. Només cal veure el cas de la 196 Brigada Mixta. La poca confiança dels comandaments de la resistència de les tropes és clar i evident. El propi Manuel Azaña, president de la II República, gens suspecte de simpatitzar amb el facciosos. escriuria en les seves memòries: Los soldados habían arrojado las armas en cuanto quedó rota la primera línea, y se escondían en las bodegas, en los pajares, aguardando la llegada de los facciosos, o vagaban por los montes; desde la ocupación de Borjas Blancas, ya no se combatía. Los atacantes no tuvieron apenas bajas desde ese día. Avanzaron a la velocidad de los camiones. Así cruzaron las sierras, camino de Tarragona, y así cruzaron Garraf, sin tropezar en ninguna obra de defensa. Tampoco las había en los contornos de Barcelona, donde el enemigo entró casi sin resistencia. Verdad es que no había con que hacerla. (Continuarà)