Pau Casals, expedientat per responsabilitats polítiques quan aixecava el puny, el 1940

Alfons Vidiella Ramon. Publicat al setmanari "El 3 de Vuit" - 7 de novembre del 2025

 L’estiu del 2001, amb l’Àngel Archilla Navarro, vam anar als jutjats de Tarragona per consultar els expedients de responsabilitats polítiques de la província. Teníem l’autorització del president de l’Audiència per a veure’ls i també per a poder fer- ne fotocòpies. No hi havia una sala apropiada i ens van posar una tauleta al soterrani, rodejats d’una miríada d’objectes producte dels robatoris i que devien ser les proves dels judicis. Va aparèixer un funcionari amb dos lligalls grapats; un corresponia al Tribunal de Barcelona i l’altre al de Tarragona. Vàrem començar a fer fotocòpies i fotografies, moltes de les quals quedaven tallades perquè no podíem treure les grapes i, per tant, ens vèiem obligats a completar a mà, amb bolígraf, les ratlles incompletes. Vam desistir de publicar un treball sobre expedients a Pau Casals fins ara, passats uns anys, quan els documents de l’Arxiu Històric de Tarragona es poden consultar degudament escanejats.

Expedient a Pau Casals, el febrer del 1940

El Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona, amb el número 2.443, obria expedient a Pau Casals el 20 de febrer de 1940. Els magistrats Lorenzo Monclús Fortacín, Luís Lorenzo Penalva i Eudaldo Daltabuit Pelayo donaven els primers passos amb la recollida de documents i traslladaven els papers al Jutjat Provincial de Tarragona perquè en fes la instrucció.

Tenim ja un primer paper incriminatori del dia 19 de gener que diu: "Elemento afiliado a la Esquerra Catalana y de ideas separatistas arraigadas [...]. Dando numerosos conciertos siempre a beneficio de las milicias rojas [...]. Tenía gran ascendiente entre los magnates de llamado Gobierno de Cataluña [...]. Se le veía en algún acto público con el puño en alto". I aquí ja comença la sonsònia del puny enlaire; els acusadors devien considerar un gran pecat que fes aquest gest, perquè surt cada dos per tres en tot l'expedient.

Més endavant diu: "El día 4 de noviembre del año 36, fueron asesinados por los rojos gran número de patriotas..." [Al Vendrell, els assassinats van tenir lloc el dia 3, amb la mort dels germans Joan i Albert Nin Güell al bell mig del carrer de Jaume Ramon, avui dels Cafès, i d'Enric Martín Maicas a la porta del cementiri vell. Aquesta repressió va ser com a represàlia del bombardeig de Roses del creuer Canarias el 30 de setembre]. "Casals tuvo el cinismo de manifestar que al día siguiente salía para el extranjero y que diría que en Cataluña no se mataba a nadie [...]. Contribuyó con aportaciones económicas a la causa roja [...]. Su situación económica era muy desahogada puesto que como era un gran músico ganó mucho dinero [...]. Ha dejado una torre en el pueblo de Vendrell en la cual parece ser que hay cuadros de pintores célebres de gran valor artístico y en Barcelona tiene cuentas corrientes [...], títulos y obligaciones y algún edificio en esta ciudad".

Aquell mateix 20 de febrer aquells tres jutges que havien iniciat l'expedient a Barcelona el passen al jutge instructor de Tarragona, que li assigna el número 283.

Hi ha un altre document del febrer del 1940 de la policia, que parla de la propietat de Sant Salvador i reconeix que està precintada de fa bastant de temps i l'agent encarregat de la seva custòdia constata que està molt abandonada i que, perquè no es deteriori més, s'hauria de fer "un minucioso y detallado inventario, llevándose a efecto el embalaje de los cuadros y objetos artísticos".

Vaja, que vetllaven pels seus interessos i de pas poder intervenir un futur boti; i afegeixen, a més a més, que Casals era element destacat de l'esquerra i d'arrelades idees separatistes, que va fer concerts i que aixecava el puny, i torna a sortir el tema dels assassinats del 4 de novembre del 1936.

El 20 de febrer, doncs, de Barcelona envien tot el material a l'Instructor Provincial de Responsabilidades Políticas de Tarragona i es dona per iniciada la instrucció el dia 28 de febrer de 1940.

El jutge instructor de Tarragona no és altre que Ramón Matosas Roca ('Abogado, Teniente Provisional de Infanteria").

Pau Casals, en el seu últim viatge al Vendrell | FOTO DE PASQUAL CASANOVA, CEDIDA PER JAUME NIN

Dos informes de la Guàrdia Civil

El 12 de març de 1940, Enric Casals compareix davant del jutge Matosas per dir-li que s'ha assabentat que el seu germà Pau està processat i que estava expatriat d'Espanya, cosa que no és certa, ja que en aquell moment és a l'estranger per motius des seus compromisos artístics, però que té notícies fidedignes que es presentarà en aquest expedient i, mitjançant poders atorgats a un procurador, poder practicar prova de descàrrec; també afirma que presentarà la declaració jurada dels béns del seu germà. També hi ha dos informes de la Guàrdia Civil que no són tan taxatius; un diu que ha militat a ERC però "se ignora si es de ideas separatitas arraigadas", que va fer concerts a benefici de les milicies roges, que se'l veia amb el puny enlaire, que està a l'estranger; i respecte als béns, "se ignora por ser muchos, en San Salvador, o sea en la playa, posee un chalet museo que puede valer de 40.000 a 50.000 duros". L'altre informe és una mica més neutre. Diu que no sap si estava afiliat a ERC, "que no dió a entender ser de ideas separatistas. De rumor público se sabe que dió algunos conciertos, ignorándose si en alguna ocasión levantó el puño. Posee bienes por valor de 600.000 pesetas".

Hi ha també un informe de la Falange, molt curt, però no s'obliden de dir que "se le vió puño en alto"; i també pregunten al capellà del Vendrell d'aquell moment, mossèn Josep Duran, si pot donar informació de Casals, i els respon que no pot donar-ne detalls, perquè no el coneix, i perquè fa poc que és a la vila. A l'enquesta que fa el jutjat l'Alcaldia les respostes són clarament incriminatòries; el document és del 30 d'abril i no s'obliden que "tornava a aixecar el puny". Salvador Lluch Subirana, procurador dels tribunals, presenta poders atorgats pel mateix Pau Casals a Perpinyà, en el Consolat d'Espanya, el 5 de febrer de 1940, degudament legalitzats pel Ministeri d'Assumptes Exteriors, i remarca: "Y solo una feliz casualidad le ha hecho saber que, mediante una diligencia en busca del denunciado, se ha sabido en el juzgado como resultado de dicha diligencia, que mi mandante se halla expatriado de España, inexactitud perfida, rectificada ya, por el mentado Enrique".

Ramón Matosas, el jutge instructor, accepta els poders i fa lectura dels càrrecs contra l'acusat en presència del procurador per tal que pugui presentar proves de descàrrec, juntament amb una declaració jurada dels seus béns. El 19 de març el jutge instructor rebia el plec de descàrrec i el 21, la declaració jurada dels béns, de la qual seria responsable el seu germà Enric, "completamente afecto al G.M.N. y que son conocidos sus sentimientos religiosos y cristianos". En aquesta declaració hi ha tres immobles a Barcelona dels quals era usufructuari i el més important dels quals era a la Rambla de Catalunya, número 94. Al Vendrell hi havia porcions de terrenys, set en total, en un dels quals s'ha construït una casa torre de dues plantes: "el mobiliario y decoración de la expresada torre constituye una especie de museo de recuerdos artísticos de dificil justiprecio". El total dels immobles era 245.000 pessetes. Venia després una llista dels valors, accions, obligacions i deute municipal, amb un valor de 1.894.500 pessetes. Finalment hi havia dos comptes, un al The Royal Banc of Canada i un altre al Banco Internacional Corporación, amb una suma de 66.305,48 pessetes. Al final de la llista hi havia l'afegitó: "y su esposa carece en absoluto de bienes".

Primer plec de descàrrec, el 19 de març de 1940

El plec de descàrrec és un document molt llarg. Nosaltres en copiarem les acusacions a què fa referència; són aquestes:

"1". Tener gran ascendiente con los componentes del Gobierno de Cataluña, incluso se le veia en las tribunas de los actos públicos levantando el puño, valiéndose de ello los rojos para su propaganda especialmente en el extranjero".

"2". Ser elemento destacado de Esquerra Republicana y de arraigadas ideas separatistas: dando conciertos musicales a beneficio de las milicias rojas, lo que era constantemente elogiado por la prensa y radios extremistas".

"3". Es de precisar que en fecha 4 de Noviembre de 1936 fueron asesinados gran número de patriotas, y Casals, en ocasión de marchar al extranjero, tuvo el cinismo de manifestar que él diría que en Cataluña no se mataba a nadie. Contribuía económicamente a la causa roja y a familias izquierdistas. En la actualidad se halla huido al extranjero." Com es pot veure, són acusacions complexes, perquè contenen diversos elements incriminatoris cada una d'elles. És un text enrevessat, i perquè se'n vegi l'estil n'hem copiat una mostra:

"El acusado es Pablo Casals. Su arte excelso lo ha paseado por el mundo entero llamándose Pablo Casals, el célebre violocelista español.

Y el instrumento de sus ejecuciones arcangélicas le ha acompañado a través de sus excursiones mundiales envuelto en la bandera roja y gualda en cualquiera de les vicisitudes politicas nacionales sin excepción. No pedimos la absolución de Pablo Casals porqué el Tribunal mediante cada uno de sus respetables miembros da un ¡Viva España! sin pronunciarlo y profiere: ¡Absuelto!".

El procurador, en el seu escrit, s'esplaia lloant la figura de Pau Casals i per bastir la seva defensa aporta els documents que voluntàriament han anat fent el conjunt de testimonis. Respecte del primer punt, el fet d'aixecar el puny, la defensa diu que això no té gaire importància, i més quan tothom que actuava en públic ho feia.

Del segon punt, diu que no és veritat, ja que el pare de la dona de l'Enric va ser detingut a la presó del Vendrell. A Salvador Vidal Porta, de 83 anys, no el va poder deslliurari va restar detingut més temps que tots els altres presos.

Dels assassinats, el tercer punt, no en diu res, però el procurador al·lega que "el terror guiaba los pasos del maestro Casals". I no podia passar a zona nacional perquè posaria en perill la seva familia.

A continuació hi ha els documents dels particulars que certifiquen que les acusacions anteriors són falses. Abans, però, farem un incís per esmentar la carta que el seu germà Enric va adreçar al ministre de la Governació del govern del general Franco, Ramón Serrano Suñer, a Burgos, quan encara no s'havia acabat la Guerra Civil.

El doctor Joan Oliver Durand, del qual Pau Casals va ser client | CARME SUMOY SENTÍS

Carta de queixa de Casals

La carta datada el 28 de febrer de 1939 serviria de guia per als dos plecs de descàrrec que vindrien després; Casals es queixaria al Consolat de Perpinyà per uns articles apareguts a Espanya que considera "agresivos, calumniosos e infamantes para su persona y condición de español sincero y leal". Un dels articles, 'A Pablo Casals', aparegué a La Vanguardia Española i anava signat per Tirso Español, el pseudònim d'un vendrellenc; i l'altre el publicà Solidaridad Nacional; tenia per títol 'Fantasamones Rojos' i era de Miguel Utrillo, un periodista d'ideologia falangista. La protesta no va anar enlloc, però ve a demostrar que el Mestre es volia fer respectar.

Diu la carta: "No pretendo hacer la defensa de Pablo Casals, por no ser la persona indicada para ello, pero sí puedo y debo hacer unas afirmaciones de tal manera verídicas y tan fácilmente comprobables, que pueden ayudar a poner en terreno adecuado su 'caso' que juzgo de interés nacional (...) Ellas son las siguientes:

Pablo Casals (de convicciones monárquicas como se verá) ha sido siempre apolítico".

Explica que ha tingut molt bona relació amb la reina Maria Cristina i que rebia cartes de l'exrei Alfonso; que es feia dir Pablo Casals i no Pau com li diuen a Catalunya "y que "los separatistas han esgrimido armas contra él por el hecho para ellos más grave de llevar de forma ostensible la bandera roja y gualda, junto a su violoncelo".

També diu a la carta que ha actuat a Itàlia, sota el règim feixista, i que manifestava que l'única forma de salvar Espanya era una dictadura.

A més, afirma que en plena època del terror va ser víctima d'una crisi nerviosa aguda; que va sortir un article a la revista Treball on el tractaven de feixista amb perill per a la seva persona, que es va veure obligat a parlar amb les autoritats, i que per apaivagar les amenaces havia de fer un concert per als ferits del front. També diu que havia d'alçar el puny quan va entrar Companys i les altres autoritats; que són apòcrifes les entrevistes que han aparegut, i que no tenia cap ascendència amb les autoritats, ja que van deixar caducar les subvencions per a la seva orquestra. I que tampoc no ha pogut passar les temporades de descans i estudi a la seva vila i que ha hagut de triar un lloc al Pirineu, a l'altra banda de la frontera.

I acaba la carta amb aquestes afirmacions: "Que es falso de toda falsedad que haya pertenecido a la masonería; por el contrario, es profundamente cristiano, gran amigo de los monjes de Montserrat [...] Que no firmó el documento hecho público por los intelectuales en favor del gobierno rojo, no obstante lo peligroso que era el negarse a ello". Aquest document el van signar 44 intellectuals a finals de febrer de 1937. "No lo hacen a título de defensores del régimen legal de España, ni siquiesa como antifascistas, lo hacen como hombres simplemente." (La Noche).

Documents en defensa de Casals

A continuació hi ha tots els documents que surten en la seva defensa. Tots serien compulsats per un notari i van ser emesos durant el mes de març del 1940. Advertim el lector que en el conjunt de documents en la seva defensa que publiquem, molts tenen un to clarament esbiaixat; això ja passa quan es tracta de plecs de descàrrec, fins i tot pot aparèixer alguna mentida pietosa que fan de l'acusat gairebé un sant.

Josep Sabater, director de l'orquestra del Liceu, diu que "durante el período rojo nos veíamos obligados a saludar con el puño cerrado, negarse a tal repugnante modo de saludar significava aceptar seguro riesgo". Els professors del Sindicato Vertical, antics components de l'Orquestra Pau Casals, afirmen que el 1920 va fundar l'Orquestra Pau Casals, que fou dissolta per la CNT-FAI; que fou una gran obra meritòria i que va ser invitat a París el 1925 per les Olimpíades. L'orquestra tenia una caixa de pensions, va cedir els drets d'autors del discs que editava i que va ser el fundador de l'Associació Obrera de Concerts per fer popular la música clàssica. El govern d'Àustria li va regalar un manuscrit de Leopold Mozart. Afirmen que no va tenir cap activitat política i que el seu ideari "diríamos que es monárquico";i reblen el clau repetint que portava el cel-lo embolcallat amb "la bandera roja y gualda y que ha socorrido moral y materialmente a numerosos artistas". L'escrit és signat per cinc professors. El músic Robert Gerhard, acabat d'arribar de París, diu que ha vist el Mestre unes quantes vegades durant la seva tournée i li demana que digui que ha vist publicades intervius que no ha fet, que han estat inventades.

Hi ha una carta del Consolat d'Espanya de Perpinyà que recull la seva protesta per haver publicat uns articles difamatoris i "para manifestar que se halla decidido a promover la defensa de su fama y honra". Salvador Vidal Porta (pare de la dona d'Enric Casals) manifesta que durant el període roig va ser tancat a la presó del Vendrell i que Pau Casals no va poder fer res per deslliurar-lo. Juan Carandell Marimon, advocat, diu que van anar plegats de l'estació de l'Arboç a Sant Salvador i durant la conversa li va dir que "solo el ejército podía arreglar aquello".

Teresa Bellosta, una germana de l'orde de les Josefines, diu que durant el període roig va viure a casa de Casals i que el Mestre deia: "Ruegue a Dios para que yo pueda volver, pues me han atribuido tantas cosas malas los rojos que no sabemos lo que puede pasar. También debo hacer constar que en casa del Maestro Pablo Casals durante el periodo rojo se celebraba la Santa Misa casi todos los domingos".

La viuda d'un militar afusellat, Adela Porta, vda. de Chacón, afirma que "por sus manifestaciones particulares le tengo por completo adicto al Glorioso Movimiento Nacional".

A Maria Parera Vidal, que va poder sortir cap a França amb la seva filla, li va facilitar que poguessin passar a l'Espanya Nacional.

Un altre religiós, rector del Colegio del Sagrado Corazón, solament en destaca els seus mèrits musicals, però un altre del mateix col·legi va més lluny quan diu: "He podido constatar sus sentimientos religiosos (habiendo abordado con él claramente la cuestión), de mis manos aceptó una reliquia de santos, y no por puro cumplido sino con intención de servirse de ella. Tambien entendí que era hombre de derechas en cuestión política y que tenia respeto por la Monarquia". Un altre religiós, de l'orde dels dominics, ressalta l'esperit religiós, que estimava la familia reial, i no diu res de politica. Un caputxi manifesta: "Creo conocer muy a fondo por haberlo tratado intimamente, por sus ideas de derechas, de sentimientos cristianos y adicto al Glorioso Movimiento Nacional".

Hi ha el document signat pel capellà Joan Guilera Solé, que parla de la religiositat de Casals, de la seva generositat, ja que va pagar la reparació de l'orgue (sic), diu que és aliè als avatars politics però, en canvi, assegura que "sus simpatías son para el Glorioso Movimiento Nacional y que en su fuero de su conciencia no anhelaba otra cosa que el triumfo de la Causa Nacional. Finalmente, el Sr. Casals me dijo a mi mismo hablando de los acontecimientos que se velan avenirse en los primeros dias de julio de 1936: Si hay alguna cosa extraña, Vd. se viene a mi casa, que aqui no le pasará nada o seguiremos juntos la misma suerte" Sor Agustina Vidal, Hija de la Caridad, des de Santander, diu que durant algun temps va estar refugiada a casa seva i que "muchas veces fui testigo de su indignación al conocer los desafueros cometidos por los rojos, y, por el contrario, gozando al oir las noticias del Frente Nacional, que todas las noches procuraba alcanzar por la radio".

Hi ha també el document signat per un grup de vendrellencs que publiquem en l'article. Acabem amb el que segurament és el suport més equanime: és el de l'abat mitrat de Montserrat Antoni Maria Marco Parla de les composicions religioses per a l’Escolania i diu: "tuve la impesión de que por temperamento y por convicción se inhibia de toda vida politica, viviendo solo para su arte”.

Ens estalviem fer cap comentari de certes afirmacions, deixem per al criteri del lector les valoracions oportunes.

Conclusió de l'expedient

El procurador acaba el seu recurs demanant que s'incorporin els documents exculpatoris al plec de descàrrec que ha presentat El jutge Ramón Matosas tanca l'expedient i ordena publicar-lo en el BOE i en el de la Provincia. Diu que "se declara procede remitir anuncio de incoación de expediente de Responsabilidad Politica"; sortiria publicat el 28 de maig, i el 18 de juny hi ha un altre paper amb un 'Considerando' que diu: "Que habiéndose practicado todas las diligencias [...] es pertinente elevar lo actuado al Tribunal Regional [...] Se declara concluso el presente expediente".

Conclòs l'expedient, el jutge instructor va elevar les seves conclusions al Tribunal Regional de Barcelona. Es tractava d'un resum de les proves aportades. El document repassa des de les primeres acusacions fins a les intervencions de les seves defenses i no estalvia "el puño en alto", ara però, si bé aquell informe de les autoritats locals és clarament incriminatori, els dos de la Guàrdia Civil posen en dubte algunes de les acusacions. També parla del plec de descàrrec del Procurador i diu del document que "presentó como prueba de descargo un amplio escrito firmado por el referido procurador yelletrado Vélez, escrito de una manera ampulosa y confusa lleno de frases altisonantes, y quiere presentar al inculpado como una victima del terror rojo". Incorpora l'escrit del doctor Joan Olivé Durand “Crisis nerviosa por los crímenes cometidos". Esmenta la carta del germà de Pau Casals, Enric Casals, que escrigué al ministre de l'interior Serrano Suñer; hi ha també la traducció de l'article de la revista Treball, i hi ha l'acta de denúncia al cònsol de Perpinyà protestant pels articles difamatoris. Conclou que no s'han presentats testimonis que declarin en contra d'ell, i que "posee bienes por valor de dos millones, doscientas seis mil, cincuenta y cinco pesetas con cuarenta y ocho centimos, no tiene deudas ni cargas familiares". I reconeix que "por la prueba de descargo practicada en este Juzgado han quedado desvirtuados algunos cargos".

Fotografia publicada el 14 de setembre del 1936 en què es pot veure Pau Casals, amb el puny enlaire, en un concert al Liceu | ÚLTIMA HORA

Segon plec de descàrrec

El procurador Lluch Subirana, coneixedor que l’expedient, havia tornat al Tribunal de Responsabilidades Politicas de Barcelona i va presentar un altre escrit just abans de la sentència, "rebatiendo una vez más las calumniosas acusaciones de que arteramente se le ha hecho objeto". Aquest és el segon plec de descàrrec, ara adreçat al Tribunal Regional de Barcelona. Repeteix més dades del primer plec i assegura que "del examen del expediente no queda en pie ninguna acusación ni sombra siquiera de responsabilidad". És un document molt ben travat i extens; nosaltres en farem un breu resum. Diuen les acusacions: que era "elemento afiliado a Esquerra Catalana y de ideas separatistas arraigadas". La defensa diu que el mateix instructor reconeix que "no constando de una manera cierta que estaba afiliado a Esquerra Republicana, ni que fuera separatista", i aporta documents que ho acrediten. Un dels testimonis diu que "Pablo Casals se mostraba partidario de una dictadura para salvar a España del estado en que se hallaba antes del G.M.N., mostrándose entusiamado por la obra de Mussolini y deseando para España un hombre como aquel que la salvase" (...) "Que dio numerosos conciertos en el Teatro del Liceo de Barcelona a beneficio de las milicias rojas".

Aqui diu que Pau Casals solament va fer tres concerts a Barcelona i que els va fer obligat per les circumstàncies, ja que estava amenaçat de mort. "Por ello quedó a merced de las turbas rojas, corriendo en los primeros tiempos verdadero peligro y sufriendo transtornos de carácter nervioso o psíquico [...]. Sufrió campañas de prensa en las que se tachaba de fascista y logrando burlar tal peligro con la artimaña de dar esos conciertos". Aclareix que un concert va ser dedicat a l'Assistència a la Infància i l'altre, a l'assemblea d'uns escriptors.

També apunta: "Que tenía gran ascendente entre los magnates del llamado Gobierno de Cataluña".

Acusacions falses

No és cert, ja que gairebé tot aquell temps era fora de Catalunya i que quan un familiar seu va ser empresonat al Vendrell no va poder fer res per alliberar-lo.

Que se le veía en actos públicos con el puño en alto.

Les acusacions no poden concretar cap acte polític en què va assistir Casals; sí que va fer un concert amb l'assistència de les autoritats i es va veure obligat a aixecar el puny; en aquell temps tots els artistes s'hi veien obligats, sobretot quan tocaven algun himne.

També explica: "Que el día 4 de noviembre de 1936 fueron asesinados por los rojos gran número de patriotas y el señor Casals tuvo el cinismo de manifestar en la prensa en unas declaraciones suyas que al día siguiente salía para el extranjero y que diría que en Cataluña no se mataba a nadie". El dia 12 d'octubre va sortir a l'estranger, és cert; però de cap manera s'alegrava o disculpava les atrocitats. La prova que s'afectava molt la tenim en el certificat del doctor Joan Oliver Durand, que diu el següent: "Durante los días en que las hordas marxistas cometian tan horribles asesinatos tuvo que asistir a D. Pablo Casals por la fuerte impresión que tales hechos produjeron en el temperamento altamente impresionable del ilustre Maestro y añade que a pesar de ser un constante cliente suyo, solo recuerda una crisis nerviosa parecida cuando la muerte de su querida madre".

També esmenta: "Que contribuyó con aportaciones. económicas a la causa roja y auxilió a familias de esta tendencia con frecuentes envios de comestibles".

Recorda, a més, que dos del concerts es van dedicar a recollir fons per als infants; de cap manera es tractava d'ajudes als rojos. Sovint enviava paquets de menjar a gent de dretes i també va acollir religioses a casa seva.

Sobre entrevistes i la residència de Casals a fora ressalta la defensa que "debe tomarse en consideración que de haberse prestado a conceder 'intervius' estas hubiesen sido por centenares y a los redactores de los más importantes rotativos del mundo...".

Parla també amb un periodista a París i li insisteix que hi ha intervius que no s'han produït mai o que són falses.

Pel que fa a la residència de Pau Casals a l'estranger, no es pot dir que estigui fugat, ni que estigui impossibilitat per poder entrar a Espanya; si és fora és a causa dels concerts que fa per tot el món. Hi ha un fet que ens era desconegut i que el publiquem; és aquest: "(...) Precisamente en la actualidad, en ocasión de pasar por España para cumplir compromisos artísticos en Portugal, el Exmo. Sr. Ministro de la Gobernación cursó ordenes para que de ledieran toda clase de facilidades".

Acaba la defensa d'aquesta manera: "...y finalmente el hecho de que a pesar de los anuncios que la Ley determina, ni un solo testigo haya acudido a deponer contra Pablo Casals según aprecia el mismo señor Juez Instructor, en el pasaje correspondiente, demuestran cumplidamente lo infundado de las acusaciones con que se ha querido perjudicar al Maestro Pablo Casals”.

Barcelona, 29 de julio de 1940. El 2 d’agost li accepten el plec de descàrrec.

Primera sentència, del 5 d'agost de 1940

"En la ciudad de Barcelona, a cinco de agosto de 1940, visto el expediente incoado contra Pablo Casals Defilló, siendo ponente del vocal propietario, Magistrado D. Ildefonso de la Maza Fernández, resultando probado y así se declara como hechos graves que Pablo Casals Defilló, casado, violoncelista, con bienes valorados en dos millones doscientas seis mil pesetas, sin cargas familiares, es individuo de ideología separatista que durante la subversión dio conciertos a favor de las Milicias rojas, tuvo gran ascendiente entre los dirigentes rojos de Cataluña, colaboró en la prensa roja y contribuyó con su prestigio artístico internacional a mantener la ficción de que la horda era algo civilizado. Huyó al extranjero sin que haya regresado [...]. Fallamos: Que debemos declarar la responsabilidad política del inculpado Pablo Casals Defilló, vecino de Vendrell, a quien se le impone la sanción de UN MILLÓN de pesetas de multa. Así por esta nuestra sentencia, definitivamente juzgando, lo pronunciamos, mandamos y firmamos. Lorenzo Monclús, Ildefonso de la Maza y Daltabuig Pelayo.

La sentència seria publicada al B.O.E. i al butlletí de la província el 8 d'agost, perquè ignoraven el parador o el domicili de l'encartat.

 

Els expedient de responsabilitats polítiques de Pau Casals | ÀNGEL ARCHILLA

Sentència ferma, del 22 de novembre de 1940

La sentència devia ser ratificada pel Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas de Madrid pels següents jutges: "Presidente, Enrique Suñer; Vicepresidente, Vocal General, Guillermo Kirkpatrick; Vocal Magistrado, Juan de Hinojosa; Vocal Consejero Nacional de F.E.T. y J.O.N.S, José María Mazón", que havent llegit el recurs d'alçada dictarien una nova sentència, aquesta ja definitiva, de la qual hem seleccionat aquests fragments:

"Considerando, que aún siendo de estimar en el recurrente la agravante nacida de su gran prestigio artístico, [...] no obstante la sanción de UN MILLÓN DE PESETAS, impuestas por el Tribunal Regional de Barcelona, se estima por este Tribunal Nacional excesiva [...] teniendo en cuenta para ello la falta de antecedentes claramente de oposición a los postulados del Movimiento en el inculpado, [...] por lo que se estima dicha sanción quedar reducida a DOSCIENTAS CINCUENTA MIL PESETAS.

Fallamos: estimando en parte el recurso interpuesto, reducimos a doscientas cincuenta mil pesetas la sanción económica impuesta a Don Pablo Casals Defilló, ordenando la devolución del expediente al Tribunal Regional de Barcelona de Responsabilidades Políticas, para su cumplimiento y notificación. En Madrid, a 22 de noviembre de 1940".

Pagament fraccionat de la multa

Pel gener de 1941 el procurador sol·licita al Tribunal de Barcelona, acollint-se als beneficis que preveu la llei, el pagament fraccionat per un període que no accedeixi els 4 anys fins a la total amortització, i també com a garantia del pagament posa la finca de la Rambla de Catalunya, núm. 94, a disposició del Tribunal. La casa de Sant Salvador en quedaria exempta.

Les fraccions serien de 50.000 pessetes i tenim constància que el 19 de juny va acudir el mateix Pau Casals personalment a pagar el segon termini [sic]. Diu el paper: "En el día de hoy y en esta Secretaría de mi cargo, comparece el inculpado Pablo Casals Defilló para hacer efectiva la cantidad de cincuenta mil pesetas, importe del segundo plazo de la sanción impuesta por este tribunal. Barcelona, a 19 de junio de 1942".

Hi ha una confusió en els terminis perquè hi ha un rebut de pagament del primer termini del 3 de setembre de 1941. També hi ha una carta d'Enric Casals on sol·licita conèixer les quantitats que queden pendents, perquè no vol que el seu germà s'endarrereixi en els pagaments. El 19 de febrer de 1942 els Tribunals Regionals, també el de Barcelona, quedarien dissolts, i tot el pes d'aquesta activitat repressora i recaptadora quedaria en mans de les audiències provincials. No s'havien oblidat del deute del Mestre i no serà fins al 1948 quan el president de l'Audiència Provincial de Tarragona pregunta al Banco Hispano Americano si Casals ha fet algun ingrés a partir de 1943; tiren pel dret i el 7 de gener de 1948 demanen al banc que sea sacada la cantidad de 200.000 pesetas y sea ingresada en la Cuenta Especial de Responsabilidades Políticas". No serà fins al 2 de març de 1948 quan l'Audiència de Tarragona confirma que Casals ha fet efectiva tota la sanció i, per tant, "el mencionado Pablo Casals ha recobrado la libre disposición de sus bienes". El Butlletí Oficial de la Província de Tarragona publicaria que Pau Casals ha quedat exonerat perquè ha pagat el total de la multa.

El registrador de la propietat comunicaria al tribunal que se dejan sin efecto cuantos embargos y trabas se hubieran practicado en sus bienes".