La bateria de costa de Tamarit: entre l’oblit i la història

  

Àngel Archilla Navarro. Publicat a la revista Recull de Treballs, núm. 12. (2011)- Centre d'Estudis Sinibald de Mas de Torredembarra.

INTRODUCCIÓ

Dos esdeveniments bèl·lics, d’una banda, l’enfonsament del destructor Almirante Ferrandiz de l’armada republicana pel creuer facciós Canarias el 29 de setembre de 1936, quan aquest primer feia tasques de vigilància a l’estret de Gibraltar i de l’altra, la fugida del destructor Gravina al port marroquí de Casablanca quan era perseguit pel creuer Almirante Cervera, van deixar via lliure al pas de gran quantitat de material i homes de l’exèrcit feixista, que eren retinguts pel bloqueig republicà, des del protectorat fins a la Península 1. Des d’aquest moment la costa republicana de la Mediterrània era a l’abast de la flota enemiga. Veient la indefensió de les ciutats costaneres catalanes, dels seus ports, i la por sorgida entre la població civil, es crearien el 7 d’octubre de 1936, les Unitats de Fortificació i Obres supervisades conjuntament per les Conselleries de Defensa, Obres Públiques i Treball 2.

L’objectiu era protegir-se de les incursions navals o desembarcaments procedents de Mallorca, illa on operaven les unitats navals de l’armada insurrecte -unitats encarregades de vigilar el litoral republicà per bloquejar i evitar l’enviament d’armes o mercaderies als ports sota control republicà denominades Fuerzas del Bloqueo del Mediterráneo 3. A mitjans d’octubre de 1936, el Major d’artilleria Eduardo Medrano Rivas és nomenat comissari de Defensa Militar de la Generalitat de Catalunya a Tarragona. El 23 de febrer de 1937, Eduardo Medrano, ja com a comandant de la 3a Divisió d’Exèrcit de Catalunya, es va reunir amb els presidents dels Consells Municipals de les localitats costaneres i d’algunes poblacions importants properes a aquesta, per aprovar les ordres de defensa que partirien de la Conselleria Militar de Tarragona 4. A partir d’aleshores, s’iniciarien les construccions de trinxeres, llocs de vigilància, fortificacions de ciment i bateries de costa per tot el litoral de Tarragona per a la defensa i vigilància de les seves costes. Posteriorment, des del Ministeri de Defensa i a proposta del mateix, s’aprovà pel Consell de Ministres el 12 de juny de 1937, la creació de la Dirección de Defensa de Costas, dependent de l’Estat Major Central, amb jurisdicció sobre tot el litoral mediterrani, des de la punta del Cap de Creus (Girona) fins a la desembocadura del riu Segura (Alacant), quedant subordinats els serveis de defensa de costes de la 3a i 4a Divisió Orgànica i altres organismes afectes a ella que fins a la data operaven. Es va dividir la costa en dues agrupacions, l’agrupació nord comprenia Girona, Barcelona i Tarragona i l’agrupació sud Castelló, València i Alacant 5. L’Agrupació Nord que comprenia el litoral català fou dividida en tres sectors: Girona va pertànyer al 4t sector, Barcelona al 5è sector i Tarragona al 6è sector. Aquest últim subdividit en un semi-sector nord, que comprenia des de Cunit-límit de la província- fins a la Punta del Miracle a Tarragona i el semi-sector sud, que comprenia des de la Punta del Miracle fins a Alcanar. Aquestes defenses formaven un complex sistema de casamates fortificades a les platges i bateries de costa que, en alguns casos, estaven recolzats per centenars de metres de trinxeres, pous de tirador i refugis per als servidors 6 que eren destinats per a cada peça d’artilleria.

Entre les obres més importants construïdes a Tarragona, algunes de les quals no es finalitzarien mai, destaquen entre d’altres, les bateries de costa de L’Ametlla de Mar, Coll de Balaguer, Salou, Tamarit, Berà i Calafell.

LA BATERIA DE TAMARIT: EMPLAÇAMENT I CONSTRUCCIÓ

La muntanya de Sant Joan de Tamarit, ubicada al terme municipal de Tarragona 7, és un lloc privilegiat d’observació i vigilància de la costa, per la seva alçària i proximitat a ella, doncs, per l’est, protegeix el port i la ciutat de Tarragona de possibles incursions navals.

Si bé la seva construcció fou iniciada per la Comissió d’Obres i Fortificacions de la Generalitat de Catalunya, no tenim dades concretes del començament de l’obra. El que si sabem és que mai no s’arribà a finalitzar. Aquest no fou l’únic cas. La manca de pressupost va ser un dels grans inconvenients a l’hora de construir aquestes significatives defenses com les de Calafell, Berà, Monnars, etc. Segons un dels seus projectes, constava de dues seccions per a una bateria de quatre peces. La primera secció (també nomenada nord) és inacabada. És una obra de ciment i formigó armat amb un mur de pedra al voltant d’ella, en la seva part exterior, té el seu punt de mira cap a l’est, en direcció a la costa. La direcció de tir de la part esquerra és al nord-est, en direcció a les comunicacions terrestres. La galeria interior, que comunica les peces, té quatre boques de refugis de gran obertura. L’interior d’aquestes boques es comuniquen entre elles amb

diversos metres de recorregut, amb habitacions estables i resguards. Tota aquesta estructura és al natural i sobre la pedra de la muntanya.

La segona secció (també nomenada sud) de la bateria es troba a uns 80 metres de l’anterior. És també de ciment i formigó armat i, el niu per a les peces, té la direcció de tir cap al sud conservant-se els seus ancoratges. La posició té quatre boques d’entrada per a l’interior dels refugis. A les dues primeres boques s’accedeix per unes escales en forma de ziga-zaga, que es comuniquen per una galeria plana i té tres habitacions estables, sense sortida. Les dues boques següents, tenen el mateix accés que l’anterior, però aquesta, al final, disposa d’una altra boca de sortida i una habitació estable. La profunditat d’aquests refugis és de 14 metres aproximadament, amb diversos respiradors que, des de diferents punts del refugi, es comuniquen entre si.

Al costat d’aquestes bateries i a poca distància, es trobaven dues casetes separades entre elles per uns 50 metres, fetes de maó i ciment. La primera tenia dos departaments divisionaris, un per a cuina econòmica i l’altra per a magatzem. La segona caseta era destinada per a lavabos individuals i urinaris. A uns tres-cents metres cap al mar es trobava una casa-observatori, les finestres de la qual donaven al nord-est i sud-oest mentre que la part sud-est no disposava de cap obertura. Aquesta casa també és feta de maó i ciment.

Una vegada creada la Dirección de Defensa de Costa, la secció sud va ser reformada per l’Estat Major Conjunt i de l’Estat Major d’Artilleria. Les parts actives estaven acabades cap a setembre de 1938, formigonant i excavant les galeries de mina complementàries i d’accés a recanvis i municions, abric per a personal i sortida a mitjana pendent de la part nord i nord-oest de la muntanya. En data 25 de gener de 1938, tenia assignat un crèdit de 243.300 pessetes que fou aprovat el 25 de febrer. Per altra banda, la secció nord es va paralitzar per ordre de la Direcció d’Obres segons una carta datada el 18 de juliol de 1938. Aquesta tenia consignat un crèdit de 374.700 pessetes amb data del 25 de gener de 1938 que fou aprovat l’11 de febrer del mateix any 8.

Per conèixer les vicissituds de la construcció d’aquesta bateria és fonamental el testimoniatge d’un jove que treballà a la fortificació de la muntanya, el senyor Isidre Prats Suñé, natural de la propera població de Ferran. A través dels seus records coneixerem detalls del procés constructiu que són d’un gran valor històric 9.

Les jornades de treball es regien per vuit hores diàries: de les vuit del matí fins a les dotze del migdia i de les dues fins a les sis de la tarda. Els obrers, molts d’ells civils de les poblacions properes, cobraven “religiosament” cada cap de setmana, quan arribava el pagador que recorria les diferents obres de la costa. El salari, de 10 pessetes diàries, era millor que els guanys que podia donar el treball de la terra. Quan es van començar a construir les galeries, hi havia pocs obrers treballant, entre 8 i 10.

La feina era feta amb un martell compressor. D’aquests n’hi havia dos, però a causa de les contínues avaries només en funcionava un. Era un treball pesat i polsós, s’havien de traginar les pedres grans i destruir-les amb petites càrregues explosives. El formigó es feia manualment.

Durant la seva estada mai no hi va haver cap accident de treball i el material arribava, sense problemes, en camions de particulars posats a disposició de l’obra segons va demanar la Conselleria de Defensa d’Interior de Tarragona als particulars amb vehicles pesats. El comandament militar encarregat de l’obra era el tinent Agustín Cano Cano, però solia presentar-se de tant en tant un oficial superior per a controlar l’obra. Cal recordar que durant l’execució d’aquestes construccions es van habilitar arquitectes civils assimilant-los amb el grau de Capitans d’enginyers i els aparelladors i pèrits industrials com a Ajudants d’Obres Militars.

LES PECES D’ARTILLERIA

Existeix un gran dubte sobre les peces d’artilleria que van formar part de la bateria de Tamarit. Sabem que hi van haver dos models. L’obús 10 de bronze comprimit de 15 cm. MATA Model 1891 i l’obús de bronze de 21 cm. PLASENCIA model 1885/91. D’aquest últim només trobem una menció de què resten a Tamarit al març de 1937 quatre peces que posteriorment van ser reemplaçades per les de 15 cm. 11

Per la documentació consultada podem afirmar que el 19 d’octubre de 1937, des de la Comandancia de Obras de Defensa de Costas, es va comunicar a l’Enginyer en Cap del 6è sector de Tarragona, la decisió d’armar la 12a Bateria de costes del litoral de Tarragona amb dos obusos de bronze comprimit de 15 cm MATA Model 1891. El 19 de novembre, es remeten a la bateria els plànols dels pous d’esplanada i del cep de cap de fre de l’obús per a la seva correcta ubicació 12. No obstant això, sabem que la bateria ja estava armada el març de 1937 amb aquestes peces 13. Per tant, podem confirmar que les peces van ser enviades abans que es tingués l’espai condicionat per fer ús d’elles.

Podem dir que dues peces van arribar juntes a l’estació del ferrocarril d’Altafulla-Tamarit procedents de la Mestrança d’Artilleria de Barcelona. Per la descripció donada pel senyor Isidro Prats, es tractaria dels dos obusos de 21 cm PLASENCIA Model 1885/91 muntats en afusts 14 tipus “Seraing” amb un abast de 6.800 m. i un pes dels projectils de 80 Kg. aproximadament. Aquests projectils havien de ser transportats per dos homes i s’emmagatzemaven al costat de l’obús en un lateral del pou de formigó, sense ser muntades les espoletes. Amb els dos obusos també van arribar prop de 15 projectils. No tenien rodes i estaven muntats en afust. Es van traslladar a remolc d’un tractor fins al seu lloc d’ubicació. Durant el trajecte, un noi del Mas de la Pubilla, prop de la població de Monnars, es va asseure a sobre del tub d’un dels obusos fins a l’arribada al seu emplaçament, com si fos un genet a la seva muntura. Una vegada a la muntanya, no van ser poques les vicissituds a l’hora d’instal·lar-los als seus enclavaments definitius. Es van encaixar els seus afusts sobre una plataforma de fusta semi-giratòria amb dos rails de via fèrria com a suport entre afust i plataforma: un amb l’angle de tir direcció Tarragona i l’altre amb l’angle cap a Barcelona. El desplaçament lateral de les peces es realitzava amb l’ajut d’un pal de fusta reforçat que feia palanca.

Com una dada més de la història d’aquesta fortificació, podem afegir que amb la ruptura del front d’Aragó, la retirada a la vora esquerra de l’Ebre i la decisiva Batalla de l’Ebre, es van equipar les Brigades Mixtes amb questes enormes peces al març de 1938 15 i no foren mai retornades. Un llistat del Grup d’Exèrcit de la Regió Oriental datat el 5 de gener de 1939 (deu dies abans que fos ocupada Tarragona) es refereix que a la muntanya de Sant Joan hi havia 2 peces de l’obús Mata de 150 mm. 16

UN VAIXELL FACCIÓS A TAMARIT

Un dels records inestimables del senyor Isidre Prats Suñé és el fet que una matinada fou descobert en aigües d’Altafulla, molt a prop de les roques de Tamarit, el cuirassat Canarias que disparà les seves peces contra la ciutat de Tarragona. Part d’aquest esdeveniment no ha estat possible documentar-lo fins avui en dia. Realment va ser el creuer Baleares que en data 3 de juliol de 1937 atacà Tarragona 17 i no el Canarias com recordava Isidre Prats. Els temuts i omnipresents Canarias i Baleares del mateix disseny, semblaven ser vistos a tot arreu el mateix dia.

El vaixell situat a uns 12.000 metres de la costa va obrir foc en direcció al port i la ciutat de Tarragona. Des de la bateria de Tamarit, on la vigilància de l’horitzó es feia dia i nit pels efectius de la Columna Medrano –formada per milicians-, es va repel·lir l’atac efectuant un tret que no va arribar a la nau, però que caigué molt a prop de la costa, fet que va ser descrit al Parte de campaña del Crucero Baleares 18. Com a conseqüència del retrocés de l’obús i atès que aquestes peces no eren encara ancorades amb el cap de fre, l’obús va bolcar amb gran virulència. Afortunadament cap membre de la bateria no resultà ferit. El senyor Prats recordava que aquell dia no van deixar passar els treballadors cap a les galeries, acordonant la zona, pel temor d’un contraatac que no es va produir mai. Com que tenia gran confiança en l’encarregat de l’obra, va poder passar i va veure com l’obús restava completament desplaçat de la seva posició al pou. Un informe reservat de la segona secció de l’Estat Major de les Fuerzas del Bloqueo del Mediterráneo amb data d’entrada del 10 de març de 1938, informa del següent fet: ...hace unos dias se recibió orden de disparar contra el crucero “Canarias” que estaba situado frente a nosotros. Se hizo fuego con los cañones que teniamos que no eran sino los mismos de la guerra de Cuba, los proyectiles de los cuales cayeron en la orilla del mar, en cambio los cañones retrocedieron muchos metros hacia atras.” 19 Aquesta informació corrobora directament el record d’Isidre Prats sobre aquest fet i confirma que encara no s’havien instal·lat els cap de fre de les peces d’artilleria.

EL SUBMARÍ ITALIÀ GALILEO FERRARIS-II

A l’octubre de 1936, l’exèrcit feixista ja disposava d’informació confirmada del subministrament de material de guerra per part de Rússia a través dels ports de Cartagena i Alacant. Era necessari contrarestar aquests ajuts i es decideix demanar suport a Itàlia i a Alemanya. A Itàlia se li va demanar, d’entre altres materials bèl·lics, destructors i submarins. Després de llargues negociacions per poder sortejar l’informe de no intervención, Itàlia va mobilitzar diversos submarins en les denominades Campañas de los submarinos italianos. Durant la primera campanya (de novembre a febrer de 1937), es van crear sis agrupacions de submarins. A l’última agrupació, el submarí Galileo Ferraris 20, va operar per la zona marítima de Tarragona 21. Aquest submarí, que havia salpat del port de Nàpols el dia 2 de febrer de 1937, amb el servei de bloqueig a la zona entre Vinaròs, Vilanova i la Geltrú i una línia a distància de trenta milles de la costa, segons consta en el seu informe de campanya 22, va arribar a la zona tarragonina el dia 5 de febrer. Durant els dies següents, es va dedicar a reconèixer la costa i a observar els vaixells que navegaven molt a prop. El dia 8 de febrer es troba fent guàrdia entre el Cap Salou i el Cap Gros. En aquest últim, fou divisat per llevant un vaixell sense bandera que vorejava la costa i de nom Navarra, matriculat a Sevilla i pertanyent a la flota de Hijo R.A. Ramos de Barcelona. Aquest vapor havia sortit de Marsella amb un carregament de 730 tones entre camions, robes, aliments i armes, segons se li havia comunicat per radiograma al submarí. Ràpidament es van disparar dos tubs llançatorpedes a una distància de l’objectiu de 700 metres. Tota l’escena és clarament perceptible des de la bateria de Tamarit. El poc calat on es troba el submarí, escassos 12 metres de profunditat, fa que la seva silueta sigui percebuda, així com l’estela deixada pel periscopi. Poc després que el submarí llancés els dos torpedes, el capità del Navarra maniobrà a estribord per varar el buc a la sorra. Des de la bateria, són simples espectadors de la tragèdia.

L’esdeveniment es va comunicar ràpidament a la Comissaria de Defensa de Tarragona i aquesta, al camp d’aviació de Reus perquè sortís un avió d’escolta i protecció que arribà hores després de l’atac. Cal recordar que, en aquest moment, la Bateria de Tamarit no disposava de cap peça d’artilleria i es va limitar a fer foc de metralladora sobre el submarí. Ràpidament, s’observa com des del Navarra és arriat un bot que es dirigeix cap a la platja.

Així mateix, de la xemeneia surt una gran quantitat de vapor. Des del submarí es pensa que un dels torpedes ha donat al vapor, però el fet de no haver escoltat cap explosió, ni veure cap dany al casc, fa que es llancés un tercer torpede que aquesta vegada si fa explosió, ocasionant un gran forat a la proa del pont. Poc després, el submarí va desaparèixer de la costa, no sense donar tota la potència a les seves màquines, ja que va varar per la manca de profunditat i creà una gran taca de sorra remoguda a la mar que era ben visible des de la bateria. La ràpida maniobra del capità del Navarra, José Delltell, fent varar el buc, va fer que la càrrega i el mateix vaixell es salvés d’un enfonsament segur. Malauradament, el fet ocasionà una mort entre el passatge, un dels responsables de l’expedició, el francès Marcel Basset mor ofegat a l’intentar saltar al bot que és arriat. El capità es va lamentar que no se li hagués assignat escolta ni cap  protecció 23.

Aquella nit, el milicians de la Columna Medrano que feien com sempre la vigilància de la costa, van decidir no posar resistència si la gent del poble es presentava per apoderar-se de les armes que havia al vaixell, fet que no s’arribà a produir. El senyor Isidre Prats recorda que es va recuperar gairebé la totalitat de la càrrega instal·lant un pontó de la Junta del Port de Tarragona cap a la platja, traslladant càrrega a diverses barques de Torredembarra i Tarragona; no sense abans intentar remolcar-lo pel vaixell procedent de Barcelona, anomenat Montcabrer.

Durant la Guerra Civil, el Navarra va ser blanc predilecte dels hidroavions alemanys que vigilaven la costa de Tarragona, metrallant-lo al seu pas. Avui en dia la quilla i quadernes d’aquest vapor, construït el 1908 a Anglaterra, encara es poden veure al lloc on embarrancà. A més, va ser un dels dos únics mercants destruïts en la primera campanya que van realitzar els submarins italians en aigües espanyoles durant el conflicte bèl·lic.

Pel que fa al submarí Galileo Ferraris va entrar en servei l’any 1935 i tenia 8 tubs llançatorpedes (4 a proa i 4 a popa), 2 canons de 100 mm i 2 metralladores de 13,2 mm. La seva tripulació estava formada per 6 oficials i 49 classes i mariners. Fou enfonsat el 25 d’octubre de 1941 pel destructor anglès Lamerton durant la II Guerra Mundial 24.

El capità de corbeta Primo Longobardo, que estava al comandament del Ferraris quan va ser enfonsat el Navarra, va rebre la Medaglia d’Argento al Valore Militare (Acque di Tarragona, febbraio 1937). Va morir ofegat anys després, durant la II Guerra Mundial, amb el grau de Capità de Fragata a l’enfonsar-se quan comandava el submarí Pietro Calvi el 15 de juliol de 1942. Se li concedí a títol pòstum la medalla d’or al valor militar 25. Actualment existeix un submarí (SAURO 4a Sèrie) de l’Armada Italiana amb el nom de Primo Longobardo (núm. NATO S-524).26

LA BATERIA AVUI EN DIA

Malgrat que han passat més de setanta anys des de la fi de la Guerra Civil espanyola, la bateria de costa de Tamarit ha sobreviscut sense grans desperfectes. Només els edificis contigus han desaparegut, a excepció de l’edifici de la cuina que es conserva en bon estat, inclosa la cuina econòmica. Si bé a l’interior d’una de les galeries de la segona secció s’ha produït un enfonsament del sostre, ja que no estava formigonat, la resta

és transitable. La galeria que travessa la muntanya és tota formigonada, laterals i sostres. Els pous de les peces i altres construccions es conserven senceres.

A l’abril de 2007, tingueren lloc unes mobilitzacions veïnals de La Mora i Tamarit, per tal de salvaguardar la construcció que es troba enclavada en un dels últims espais vers de la muntanya de Sant Joan que encara no han estat urbanitzats. L’aparició de maquinària pesada, cartells d’una immobiliària i el tancament del perímetre del recinte, auguraven la fi d’aquesta obra d’arquitectura militar contemporània 27. El 4 de desembre de 2008, la bateria de costes de Tamarit quedava protegida en ser inclosa al catàleg de béns a protegir del Pla d’Ordenació urbanística municipal de Tarragona 28. En l’actualitat, el polígon d’actuació 56, lloc on s’ubica la bateria de costes de Tamarit, és classificat com a sistema d’equipaments, clau 7.

 

1 CERVERA PERY, José. La guerra naval española (1936-39). Madrid. 1988. pàg. 67-68.

2 GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. El puerto y la mar de Tarragona durante la guerra civil. Tarragona, 1995. pàg. 62.

3 Op. cit, pàg. 72.

4 Op. cit, pàg. 169.

5 Archivo General Militar Ávila. C.1150, Cp.4, D.1

6 Soldat adscrit al maneig d’un arma.

7 La población de Tamarit s’agrega voluntàriament al municipi de Tarragona pel decret del Ministerio de Gobernación del 22 de desembre de 1950 i publicat al BOE el 28 de gener de 1951. SUGRAÑES BLANCH, Josep. “Annexió de Tamarit a Tarragona” Estudis Altafullencs, núm. 26, Altafulla, 2002. pàg. 73-80.

8 Fons de l’autor.

9 L’entrevista amb Isidre Prats Suñé (1909 - 2005) va tenir lloc a l’agost del 2003.

10 Peça d’artilleria estriada, destinada a llançar projectils amb trajectòria de tir més corba que el canó i menys que el morter.

11 MORTERA PÉREZ, Artemio i INFIESTA PÉREZ, J.L. La artillería en la guerra civil. Material fuera de servicio incorporado a la campaña. Valladolid, 2000. Pàg. 63 .

12 Archivo General Militar Ávila. C.1158, Cp.10.D.1

13 GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. Op. cit. pàg. 182.

14 Bastiment de fusta o de metall, dotat generalment de rodes, que suporta el canó i és destinat a desplaçar-lo, a apuntar-lo i a amortir-ne el retrocés. Enciclopèdia Catalana.

15 GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. Op. cit. pàg. 182.

16 MORTERA PÉREZ, Artemio i INFIESTA PÉREZ, J.L. Op. cit. pàg. 59.

17 Diari de Tarragona, 4 de juliol de 1937 i Diari Llibertat, 4 de juliol de 1937.

18 Archivo General de la Marina “Álvaro de Bazán”. Parte de Campaña del Crucero Baleares.

19 Archivo General de la Marina “Álvaro de Bazán”. Servicio Histórico del Estado Mayor de la

Armada. Carpeta I-7.

20 El Regio Sommergibile Galilieo Ferraris II pertanyia a la classe Archimedes de la Reggia Marina. Va ser construït a les drassanes Franco Tosi de Taranto. Botat el 11 d’agost de 1934, participà a la guerra civil entre 1937 i 1939, enfonsant 9000 tones de bucs republicans, entre ells el Ciudad de Cádiz i el Navarra (1688 t). ARCHILLA NAVARRO, Àngel P. , Aproximació a l’estudi de la defensa de costa republicana: Les Actes de la Comissaria de Defensa Militar de Tarragona (febrer-juny de 1937). En premsa.

21 GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. Op. cit. pàg. 106.

22 Archivo General de la Marina “Álvaro de Bazán”. Parte de Campaña del Submarino “Ferraris” de 18 de febrero de 1937. Submarinos Legionarios.

23 Archivo Documental de la Memoria Histórica. Leg. 335/10.

24 ARCHILLA NAVARRO, Àngel P. Op. cit. En premsa.

25 TIMO, Roberto. Primo Longobardo. [en línia]. <http://www.cronacheisolane.it/Longobardo.htm>

26 Primo longobardo S-524. [en línia]. <http://it.wikipedia.org/wiki/Primo_Longobardo_(S_524)>

27 Diari de Tarragona, 2 d’abril de 2007, El Periódico, 8 d’abril de 2007, El Punt, 6 de juny de 2007.

28 Zona:G, Ordre:52, Categoria: BC (C.2), Denominació: Bunkers de defensa costanera de la Punta de la Mora. CATÀLEG DE BÉNS A PROTEGIR - PATRIMONI CULTURAL (Catàleg municipal de monuments, edifi cis, ambients urbans i altres béns immobles), Pla d’Ordenació urbanística municipal de Tarragona- 4a revisió del Pla general d’Ordenació urbana - Segona aprovació inicial, Novembre 2008. ftp://ftp.tarragona.cat/cataleg_bens/cataleg_index.pdf. A la fi txa i consta al apartat: cronologia un error de data. La seva construcció es dataria entre 1936 i 1939 i no posterior a 1939 com i figura.